L’any 2017, abans de la pandèmia, les pàgines d’economia d’aquest diari es preguntaven si hi havia una bombolla al sector dels festivals de música a Espanya. I més encara, quan petaria. La gran oferta de festivals —uns 850 a l’any en aquell moment, gairebé la meitat dels quals a Catalunya— feia pensar que la demanda no acompanyaria, que s’acabarien els diners, i que al cap i a la fi tot tornaria a la normalitat. No només no va ser així, sinó que ni tan sols el xoc de la pandèmia i els anys de restriccions posteriors, que van afectar de manera molt significativa tots els espectacles, van poder posar en pausa un creixement que sembla imparable. Va ser en aquella època quan van començar a arribar els fons d’inversió internacionals, conscients de l’oportunitat de negoci que implicava entrar en el capital de molts dels grans festivals de casa nostra. A poc a poc, la indústria va començar a empènyer cap a l’escenari actual: els concerts i els esdeveniments cada vegada més tendeixen cap al gran format, amb entrades a preus exorbitants i dirigits a un públic cada cop més internacional. Amb aquest model, només un grapat d’empreses tenen l’escala suficient, el capital de risc i el favor de les institucions per assumir els costos, mentre els projectes més petits malden per sobreviure. El perill, segons alerten algunes veus del sector, és que la història d’èxit de l’escena musical catalana s’acabi diluint en la cursa de les ciutats globals per assemblar-se cada cop més. El públic que assisteix als festivals de música moderna en viu no ha crescut tant en els últims 15 anys. Segons l’Observatori de les Empreses Culturals de l’ICEC, que treu les dades de la SGAE (i no de les xifres que aporten els festivals quan acaba cada edició), el 2010 hi va haver 5,7 milions d’espectadors en concerts i festivals de música moderna en viu i de pagament, 300.000 dels quals en macrofestivals, i el 2024 les xifres van ser de 5,9 milions d’espectadors en total, 960.000 dels quals en macrofestivals. El que sí que mostra una tendència a l’alça i clarament a favor dels grans esdeveniments és la recaptació: el 2010 es van recaptar 42,7 milions d’euros en total, 5,2 milions només en macrofestivals, mentre que el 2024 el total va pujar a 124,2 milions, dels quals els macrofestivals se’n van endur 55,4. El pastís, doncs, és cada cop més gran i es concentra més en el gran format. “La bombolla no només no ha esclatat, sinó que hi ha un interès accentuadíssim a vehicular-ho tot a través d’esdeveniments molt grossos i en mans de pocs; és un nou paradigma que ha imposat la indústria musical”, explica Nando Cruz, periodista i autor de Macrofestivales, el agujero oscuro de la música, de 2023, que l’any passat va treure Microfestivales y otros escenarios posibles (Península). Molts factors han intervingut en aquesta tendència: els artistes ja no fan diners amb els discos i necessiten fer concerts més grans, però també les promotores volen guanyar rendibilitat retallant costos, i és més barat fer venir molt de públic a una ciutat per un o uns quants concerts grans —recordem els quatre concerts d’Oques Grasses previstos per l’octubre a l’Estadi Olímpic de Barcelona— que les gires tradicionals. El públic dels festivals no ha crescut gaire en els últims 15 anys, però la recaptació sí que va a l’alçaTot i així, la història d’aquests festivals comença en sales, precisament les que ara pateixen més l’impacte de la indústria dels macrofestivals. El Primavera Sound va néixer com a tal l’any 2001, com a festival d’un dia al Poble Espanyol —quatre anys després es traslladaria al Parc del Fòrum, on la setmana passada va celebrar la 24a edició—, però era la culminació dels set anys anteriors, en què els promotors van picar pedra programant cicles de concerts de l’escena indie a diferents sales de Barcelona. El Sónar, dedicat a la música avançada i a les arts multimèdia i digital, va néixer uns anys abans, el 1994, a cavall entre la sala Apolo i el CCCB, fins que el 2013, quan ja havia crescut prou, es va traslladar a les instal·lacions de Fira de Barcelona: les activitats de dia a plaça Espanya, i les de nit al recinte de Gran Via. Aquests dos festivals, per la seva importància i mida, i perquè donen el tret de sortida de la temporada de festivals de l’estiu, funcionen com a símbol del panorama musical català. Per això també van saltar les alarmes quan s’hi van fixar els fons d’inversió. El 2018, el fons americà The Yucaipa Companies va comprar una part del Primavera Sound, i amb aquest suport de capital el festival ha estat capaç de competir amb els grans esdeveniments mun­dials i atraure els millors artistes a cada edició. Això també ha fet que el públic a qui va dirigit sigui cada vegada més internacional: a l’edició d’aquest any, que va reunir 287.000 persones, el 62% ja era internacional. Pel que fa al Sónar, el 2018 la promotora Superstruct Entertainment va comprar la majoria del festival i la va integrar al seu portfoli d’esdeveniments, que inclou més de 80 festivals, entre ells 30 a Espanya —Viña Rock, Arenal Sound, FIB, O Son do Cami­nho o Brunch-In the Park en són alguns— i diverses promotores de l’Estat. En conjunt, ja se situa com a segona gran promotora del món, just per darrere de Live Nation, una posició que ha aconseguit primer amb el suport financer del fons americà Providence Equity Partners, i a partir de 2024, amb el del fons KKR, amb seu a Nova York. Els interessos en inversions a la Palestina ocupada que té aquest fons, amb inversions de més de 140.000 milions d’euros en diferents sectors de tot el món, van provocar el rebuig del públic, i ja se n’han vist les conseqüències: el boicot va forçar Superstruct a vendre’s Viña Rock a un dels socis fundadors, i tot plegat fa patir per l’impacte que pugui tenir en el Sónar. Sigui com sigui, KKR està decidit a seguir posant diners a la seva gran promotora musical, i recentment ha ampliat el crèdit que tenia per a aquest objectiu. Més enllà del rebuig a KKR, el canvi al Sónar mostra també com es van consolidant les propostes musicals: el nou director i conseller delegat del festival, François Jozic, és cofundador del Brunch Electronik. “La cultura està cada cop més en mans de menys empresaris que decideixen on i quan gaudir de la música, i les grans subvencions se signen en despatxos, no tenen res a veure amb les ajudes per les quals s’estan barallant centenars de festivals petits”, destaca Cruz. El FSTVL·B, que se celebra a la tardor, és un d’aquests que intenta sobreviure, tot i que el suport del públic l’ha dut a aplegar unes 12.000 persones al dia. Va néixer a la Fabra i Coats fa 12 anys i ha anat creixent fins a trobar un forat també al Parc del Fòrum. “Intentem donar veu al que sona aquí, amb artistes d’aquí i per a públic d’aquí, i som totalment independents. És veritat que competim en desigualtat, però tampoc devem obediència a ningú”, explica Adrián D. Bóveda, Jarri, fundador del projecte. Entén el festival com un lloc per a amants de la música, “no com una experiència ultrasensorial ni com un pla de vacances per a turistes o un rebedor d’aeroport amb moltes marques”, diu, i reivindica una manera de treballar de la mà dels artistes. Es podria començar ara un projecte així? “Ja era difícil començar fa 12 anys, la clau és que sigui necessari, que tingui sentit i que el públic t’acompanyi”, apunta. Els artistes ja no fan diners amb els discos, mentre que les promotores volen retallar costosDivereses fonts consultades afirmen que si es vol preservar la xarxa, les polítiques culturals han de millorar. L’any passat, el Primavera Sound i el Sónar van rebre 910.000 euros en subvencions de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament, segons va publicar Crític. En aquest sentit, el passat mes de gener la Sindicatura de Comptes ja va recriminar a les administracions la falta de control en l’adjudicació de subvencions a projectes culturals. “Les administracions també pensen que aquesta és una bona manera d’atraure turisme, i beneficien molt els grans concerts i els macrofestivals. Els que en surten perdent són els que volen gaudir de la música de manera més quotidiana, a escala humana, a preus democràtics i a certa proximitat”, apunta. A tot això s’hi suma el fet que els grans grups imposen contractes d’exclusivitat als artistes que programen, cosa que impedeix als altres projectes poder-hi optar. El Cruïlla, amb unes 25.000 persones al dia, és un altre festival que s’ha vist obligat a agafar escala per poder competir —l’empresa promotora, Barcelona Events Musicals, també gestiona el Porta Ferrada, espectacles de comèdia i ha estat darrere d’El Molino els últims temps—, però encara conserva el capital i la governança locals, i Jordi Herreruela, director i fundador del festival, en fa bandera. “El problema de la globalització és que es basa a escalar i fer-ho a tot arreu igual, i nosaltres creiem que la cultura forja identitat. Si perds la capacitat de tenir una indústria cultural pròpia, es posen en risc coses essencials”, explica. El promotor recorda que mentre que els grups que tenen fons de capital risc al darrere no s’han de preocupar tant de guanyar diners perquè el que importa és guanyar quota de mercat, en festivals independents sí que és necessari vetllar per la rendibilitat, que no està garantida. “Competim amb unes desigualtats brutals”, lamenta. I crida a protegir els petits i independents davant la voracitat de grans grups com Live Na­tion, un conglomerat que conté totes les baules de la cadena de valor, des dels promotors fins a les infraestructures, passant per les plataformes de venda d’entrades. “Ens podem arribar a trobar en un moment en què ja no només no puguis contractar artistes, sino que potser no tens opció a recintes, lavabos o escenaris”.