Amb aquest llibre que aglutina els vestigis del passat, l’autor entra de ple en aquell gènere literari que potser va inaugurar la ‘Carta al pare’ de Kafka
El 13 de gener del 2013 tenia 44 anys, estava casat i era pare de tres fills, dos d’ells adoptats. Havia estudiat Dret i va exercir d’advocat fins que es va decidir a presentar-se a unes oposicions de funcionari de presons. Vuit anys abans de la nit que va canviar dràsticament la vida de la seva família, havia redactat un extens informe sobre com el sistema penitenciari podia conduir els reclusos a la temptació del suïcidi, i en repassava les tesis més acreditades: un suïcida és una víctima de les condicions socials, segons defensa Émile Durkheim? O és la víctima d’una malaltia, tal com argumenta la psiquiatria clàssica? O potser té raó Freud i el suïcida és algú víctima de si mateix? O tal ...
vegada qui l’encerta és Karl Menninger en veure’l com una víctima de la idea de la mort, on es concentren els desitjos de morir, de matar i de matar-se? Fredament, l’autor de l’informe detecta causes, proposa hipòtesis, treu conclusions, però “ningú creuria que, rere l’interès, s’hi amaga el desig d’entendre”, “ningú diria que, mentre l’escrius, penses en el teu pare i en la nit que el vas trobar”, penjat d’una corda a la mateixa biga de la mateixa casa on temps després el seu fill, l’escriptor Pol Guasch (Tarragona, 1997), als 15 anys, trobaria el seu i reviuria una experiència fatídica idèntica, i que ara, a Relíquia, intenta la proesa impossible d’explicar-se l’inexplicable: al cap i a la fi, la viuda d’un altre suïcida, David Foster Wallace —com a suport, al llibre es recorre al testimoni d’altres escriptors que van triar el mateix destí—, ja havia dit que “quan una persona que estimes se suïcida, la vida es converteix en una llengua que no entens”.
