El monjo de Montaudon canta coses que qualsevol podria conèixer o sentir, la gràcia és que les diu amb un estil personal; en canvi, el barceloní Pi de la Serra canta i gràcies a ell sabem, veiem i revivim coses del barri i la família
“I els ocellets canten piu…”, deia (cantava), poc abans de l’any 1200, el monjo de Montaudon, famós trobador. La lletra es troba en un parell de manuscrits antics, però la música ha passat per ull, s’ha perdut en espirals avall per l’embut del temps. El monjo de la cançó conta i canta que li agrada, a l’estiu, a la font o vora el riu, quan al prat la flor reviu i els ocellets canten piu, jeure amb l’amiga a l’ombriu i fer-s’ho tots dos amb briu. Al cap d’uns quants segles, quan el dictador decrèpit semblava que no s’acabaria de morir mai, el trobador Pi de la Serra, entusiasta i desesperat alhora, lamenta tristament que “el tió ja no caga…” en una cançó amarga i divertida que es diu El cu...
rrucucú i que no té res a veure amb una tonada mexicana de títol semblant. El barceloní Pi de la Serra sap veure i veu la dona barcelonina que entra a la carnisseria i pretén passar davant de tothom cridant “Dos lliures de carn / que el marit se m’apaga / té el currucucú / i el cuc se li amaga” (i poca broma, que dugues lliures són vuit-cents grams). El nostre Pi sap (i atenció, perquè el saber és el tema d’aquest article), coneix, l’existència de la dona i la de la malura que la senyora en qüestió anomena així, currucucú. I ho sap perquè és fill del seu pare i perquè viu al seu barri. El seu pare, segons m’ho havia dit ell, sabia coses, sabia per exemple, i la solia repetir, la rima anònima de “Fa una nit clara i serena / i canten els ocellets; / al capdavall de l’esquena / tinc el motllo de fer pets”.
