Avui que l’amor s’ha dessacralitzat, com podem fer nostra la vitalitat temerària dels trobadors? El músic oferirà la seva resposta en el marc del Festival Clàssics
La llegenda fa així: Guillem de Cabestany, trobador del Rosselló, s’enamora de Saurimonda de Navata, a qui festeja i escriu cançons d’amor. El marit de Saurimonda, gelós, mata l’enamorat, li arrenca el cor, el rosteix, el salpebra i l’ofereix per dinar a la dona. Després de menjar-se’l, ella salta per la finestra. Tant el rei com el poble simpatitzen amb els amants morts. Els enterren davant l’església de Perpinyà. Al marit li cremen el castell i el tanquen a la presó, on mor repudiat per tothom.
Tal com li cantava David Carabén a l’actriu porno Mia Khalifa, “només hi ha l’amor i la mort que siguin veritat”. Ho sabien, ja al segle XII, els qui escrivien les biografies dels trobadors occitans. Tant li feia si eren totalment fictícies, com la de Guillem de Cabestany: engrandien l’aura del poeta i satisfeien l’anhel inmortal de fer safareig amb les vides dels ídols. Així com avui contemplem esbalaïts el casament de Lana del Rey amb un domador de caimans de Louisiana, l’oient medieval frisava per històries d’un amor refinat i implausible que, a més a més, suggeria la fantasia d’un possible ascens social. Hi ha qui diu que els trobadors van plantar la llavor de la subjectivitat moderna, la que posa els sentiments al centre. Hi ha qui diu que, en redirigir la passió des de Déu cap a una dama de carn i ossos, i en farcir d’obstacles el camí fins a ella, van inventar l’amor romàntic, i de retruc la cançó d’amor.
