L’adjectiu perdura, però el nom s’ha desfet, com a Kafka ja no el trobes en una situació kafkiana o a Dante ni el busquis vora res de dantesc
No he tingut temps d’escoltar el disc de la Rosalía. En tinc moltes ganes i tothom me n’ha parlat molt bé, però abans que em canviï la vida he de segar alguns serrells. No es pot anar al monestir tenint deutes al bar. És per això que, per anar tirant, m’he creat una opinió que és un collage d’altres opinions. Una oliva sense pinyol. La que em va fer més gràcia va ser una crítica curteta i al peu...
: “A mi em sembla tot una mica quillo”. Quillo, la paraula em va entrar a l’orella com si es tractés d’una magdalena de Proust, metàfora aguantada amb més pinces que un estenedor de família nombrosa, i vaig pensar, “I els quillos... on són, els quillos?”.
A Solsona i als pobles del voltant hi havia quillos, molts quillos, quillos de poble, però fa temps que no en veig. Com cantaven els grandíssims Herois de la Catalunya Interior, Catalunya està ple de pobles quillos: Navarcles, Moià, Castellterçol... Al final, hi havia més pobles quillos que pobles no quillos. Suposo que tothom ha sentit la paraula quillo, però segons on has nascut, el quillo, ara per mi figura mitològica, és d’una forma o d’una altra. Fent una recerca n’he detectat elements comuns: cendrer al cap, bomber, adidas, molt de xumba-xumba i bastant rum-rum. Així molt per sobre, eh! Ideològicament, eren dispersos, però tendien als braços aixecats i als simulacres de pallisses. Aquí, al mig de Catalunya, xerraven en català, t’insultaven en castellà, però s’acabaven expressant en el llenguatge universal de la ventallada.
