Ella, que havia perdut son pare i que s’havia quedat amb la casa callada ja per sempre, es veia també perseguida per la insídia i la calúmnia
La casa era preciosa. Els taulells de ceràmica revestien les parets fins al metre i mig d’alçada o més. Les portes de fusta desprenien un aire a modernisme d’horta, orgullós i humil alhora. Les estances lluïen amples i era fàcil imaginar antigues veus cridant el dinar està en taula o cantant una cançó de bressol per dormir la xiqueta. Tanmateix, en aquella casa hi havia l’aroma trist i callat que deixa el pas de la mort. La mort del pare.
La filla ens va deixar passar. Ens va mostrar les marques de l’aigua inscrites en la paret, perenne alfabet de la desgràcia. Es va asseure davant una tauleta i va contar, una vegada més, aquella vesprada. També va relatar aquella nit. El cos del pare trobat l’endemà, a trenc d’alba, molts metres enllà, lluny de la casa i del seu modernisme que havia quedat sepultat pel fang. Va contar els dies següents. El dolor. La impotència. El dol. La soledat. Va contar els mesos posteriors. L’oblit institucional. La sensació de menyspreu. La injustícia de vore’s difamada pels ventiladors digitals que escampen la mentida impune. Ella, que havia perdut son pare i que s’havia quedat amb la casa callada ja per sempre, es veia també perseguida per la insídia i la calúmnia: el verí dels qui només secreten i excreten bilis perquè és l’única substància que reconeix el seu metabolisme fet d’odi i merda.
