La lectura de Sobreviure al disseny ha suposat per a mi el mateix que quan Marta Cerdà va ser conscient que rere la tipografia hi havia dibuix. Ara veig disseny a tot arreu i he entès que el no disseny segurament és el més disseny de tots. Ho pense quan entre al lavabo de Casa Nereta i veig la Cestita de Miguel Milá, que per a mi sempre ha estat un element que regna en sales d’estar i habitacions i que aquí sembla dir-te que no hi ha cap estança en què no hagen posat estima.
L’assaig de Cerdà funciona com una mena d’història del nostre temps. Des de l’escola de la Bauhaus fins a la intel·ligència artificial, l’autora mostra d’una manera desimbolta tendències, dèries, egos i baralles que sovint han conduït a la genialitat, sovint a la incomprensió, però que han generat una distància amb el públic com si fos una cosa que no anés amb ells.
L’encert del llibre són justament els exemples que Cerdà tria, que sense caure en un excessiu name dropping que sempre és llaminer —com aquella picada d’ull explícita a Proust que els escriptors fan quan als seus llibres es parla dels records—, ens fan còmplices de la part artística més bàsica que ens envolta. Així, mitjançant els senyals de trànsit, sabem d’obres que, com la de Margaret Calvert i Jock Kinneir, passen a la història sense cap mena de petjada personal, i d’altres que, com la de Xavier Mariscal, serveixen per explicar una ciutat sencera.
