El clàssic debat sobre si l’apreciació de l’obra s’ha de fer al marge, o no, de l’autor, ha esdevingut central en els darrers temps amb actituds que van des de la segregació absoluta a la cancel·lació exigent, passant per demandes de contextualització i acusacions d’anacronisme. Per sort, l’historiador Carlo Greppi (Torí, 1982) s’escapa d’aquesta dialèctica, ja que personalitat i recerca s’alineen en uns mateixos valors i capteniment, tant en la seva vida quotidiana com en les seves investigacions i en les seves reflexions sobre la disciplina. ...
O suscríbete para leer sin límites
Aquesta coherència l’ha portat a impulsar que el Govern italià es disculpi pels bombardeigs contra població civil durant la Guerra Civil espanyola, o a interessar-se per “persones en general absents de l’escenari de la ‘gran Història’ que poden obrir clarianes inèdites sobre el nostre passat”. Precisament, la seva primera aparició a les nostres llibreries va ser amb El hombre que salvó a Primo Levi (traducció de Lara Cortés, Crítica, 2023), on reconstruïa la vida de Lorenzo Perrone (1904-1952), un home just i anònim. I, de fet, també s’anuncia la propera traducció al castellà de Figlia mia (2025), on Greppi rescata de l’oblit la desapareguda argentina filla d’italians Franca Jarach (1957-1976), assassinada per la dictadura militar.
