La narrativa catalana ha assistit darrerament a dos debuts que, de manera subtil, semblen dibuixar, si no una tendència, almenys una línia de punts comuns que parla d’un estat de coses. No són llibres similars ni prop fer-hi, però junts i de la mà de molts altres corroboren el lent retorn de la ficció pura al centre de la novel·la contemporània, en aquests dos casos amb components especulatius propis de la distopia, regida per un toc lax del gènere fantàstic, en un cas, o de la ciència-ficció pura, en l’altre. I al fons de les històries que ens conten s’hi poden reconèixer l’ecoansietat, la demografia com a termòmetre social, el pessimisme polític (però no la resignació) o el pes fatal de la superstició que massa sovint es deriva de les crisis col·lectives. Parlo de Seràs la vall, d’Irene Rubio (Sallent, 1991), que va guanyar el darrer premi Documenta, i d’Amat Amat, de Mar Márquez (Barcelona, 1981). L’atzar editorial les ha posat en conversació. Amat Amat, juganera des del títol, és un exemple de ciència-ficció de tota la vida, de l’intent d’imaginar un futur llunyà que, en realitat, parli amb claredat del present. Márquez ens porta a una societat postbèl·lica que ha reconvertit els partits polítics en corporacions privades i els processos electorals i la convivència en una interminable votació online. Les persones viuen connectades de manera permanent a la tecnologia del multivers, si és que se la poden permetre: en cas contrari, s’han de conformar amb la versió precària, anomenada univers. Hi ha alguna cosa de molt divertida —jo interpret que amb un punt deliberadament kitsch (no és un defecte)— en la recreació d’aquest futur-que-se’ns-assembla, i que tantes referències literàries o cinematogràfiques invoca, des de La fuga de Logan a Philip K. Dick passant per... vaja, per on vostès vulguin del gènere. Admetem que, al principi, qui llegeixi Amat Amat potser sentirà un cert déjà vu pel que fa a l’escenografia i la trama (en el segon aspecte, estem davant d’un thriller desacomplexat): recomano no fer-ne cas, perquè a poc a poc Márquez ens sedueix amb un ritme impecablement lúdic, unes intuï­cions intel·ligents, com la d’un ordre mundial constituït per ciutats estat, i un personatge protagonista sotmès a uns conflictes ètics i d’identitat ben plantejats des de perspectives diverses: fill queixós, professional implacable d’intimitat frustrada, home de fe que trontolla per la culpa, espòs que no sap què desitja. Quan la seva religió li reclama sacrificar la vida per la comunitat, Amat prefereix pagar un Voluntari que mori per ell, i aquí arrenca un llibre resolt amb trepidació argumental i cliff­hangers ben llançats. El cas és que a Amat Amat els boscos són arbres de plàstic, les fruites escassegen i la natura ha esdevingut luxe i raresa com a conseqüència d’un escenari de guerra i apocalipsi climàtica que se’ns insinua com el passat històric que tot ho condiciona. Sense entrar en la ficció climàtica o cli-fi, Márquez assenyala el medi ambient com a problema central del nostre món. Gens arbitràriament, del sacrifici humà que reclama la secta en diu “Collita”, i heus aquí que al centre de Seràs la vall hi ha un altre sacrifici, aquest d’ordre sexual, anomenat “Sega”. La novel·la de Rubio recorda Rodoreda, Solà o K. Le Guin (penso en el relat ‘Omelas’), tot això ja s’ha dit, però el plantejament de fons també acaba per confluir una mica amb el de Llàtzer feliç, l’extraordinària pel·lícula d’Alice Rohrwa­cher. En aquest cas, una comunitat de dones viuen aïllades de la civilització en un poble perdut a la muntanya tot i la proximitat de la ciutat decadent. La seva existència, condicionada pels cicles de la terra i les veus dels esperits, esdevé un infern gradual a mesura que una sequera persistent la fa eixorca. En la seva aposta per fer d’un poble paràbola, i del foc, metàfora, també Rubio s’arrisca al déjà vu, per finalment superar-lo de llarg. El poble de Seràs la vall no és del tipus més recurrent a la literatura catalana, tan sec i tan dur com resulta, i la complexitat estructural d’aquesta novel·la amb veus múltiples es resol de meravella. Aquí tot és molt contemporani i alhora fora del temps. L’estil té pes i densitat, l’atmosfera ofega, les paradoxes ressonen i la profecia funciona. En passar els dies, descobreixes que se t’ha quedat a la memòria. Cada una amb les seves eines, Amat Amat i Seràs la vall es pregunten pel destí individual en uns mons, el nostre món, que l’ofeguen mentre moren. Amat Amat Mar Márquez Males Herbes342 pàgines. 22 eurosSeràs la vall Irene Rubio L’Altra Editorial262 pàgines. 20 euros