Encara que no totes les crítiques van ser entusiastes, Casting Lear es va convertir en un dels espectacles-esdeveniment de la temporada passada a Barcelona. El muntatge d’Andrea Jiménez es va poder veure a l’Espai Lliure i va ser un petit fenomen, gràcies al boca-orella dels més aficionats al teatre, tant en la seva etapa barcelonina com en els bolos que va fer per Catalunya. Hi havia moltes ganes, per tant, de veure Contra Antígona: teníem curiositat per saber si la nova proposta de Jiménez aconseguiria connectar de la mateixa manera amb tota mena de públics. I vam sortir de l’estrena una mica desinflats, la veritat. Contra Antígona parteix d’una bona idea i un dispositiu original per acabar desaprofitant-los tots dos, en un muntatge de to força escolar. El “contra” del títol encara l’estem buscant, per cert. L’espectacle comença molt bé: la gran Olga Onrubia fa el paper de Corifeu i de presentadora, entrant en escena al so del gran tema History repeating, de Shirley Bassey. L’actriu és el simpàtic pont entre la platea del segle XXI i l’obra del segle V abans de Crist, i després d’una brevíssima introducció demana que s’aixequin els espectadors que vulguin participar en l’obra. Vet aquí el quid de la qüestió: el cor de la tragèdia l’encarnaran catorze voluntaris del públic, que disposaran d’una audioguia (com les que trobem als museus). Mònica Molins és la facilitadora i, com l’apuntador de Casting Lear, anirà donant en directe les instruccions al cor. La idea és bona, hi insistim, però no acaba d’estar ben desenvolupada: els espectadors faran accions senzilles en algunes escenes, però bona part del temps estaran veient l’espectacle drets, des de l’escenari. Espectadors privilegiats, sí, però amb poca tela per tallar. Reivindiquem el cor, però no gaire. La tesi de Jiménez pretén desmuntar la icona d’Antígona com la gran heroïna, la dona que es va rebel·lar contra el poder, i reflexionar si ella, igual que Creont, no va ser també, i en certa manera, una mica tirana. L’escena en la qual el cor s’ha de situar al costat de l’un o de l’altra resulta una mica risible. Júlia Truyol encarna una Antígona forta i poderosa (vestida de negre i vermell per Silvia Delagneau) i el Creont de Xavi Sáez és una barreja de polític en campanya electoral (fent encaixades als membres del cor) i de rei fet una fúria. La camisa que es converteix en túnica grega és un altre gran encert de Delagneau. Un més. Els acompanyen Clara de Ramon com a Ismene, la germana d’Antígona que Sòfocles fa desaparèixer quan ja no li interessa (i que té un miniepíleg en forma d’acudit txekhovià força innecessari) i Marc Soler com un Hèmon resolutiu, amb uns moviments de dansa urbana i parkour que descol·loquen força el personal. L’escenografia de Judit Colomer mostra un estilitzat temple en ruïnes: les columnes partides, els capitells jònics i les bases de pedra fan les funcions de plataforma o púlpit per als protagonistes de la tragèdia, sota una il·luminació elegant i pictòrica d’Andreu Fàbregas. La substitució de Tirèsies, cec, per una nena-pigall (Bruna Luz / Nora Pàmies Ricart) i que Eurídice sigui interpretada per la ballarina Arantza López Medina són, també, bones idees que es queden una mica a mitges. Aquesta Contra Antígona deixa, no tant un mal regust, sinó una sensació d’oportunitat perduda. I és una pena, la veritat, veient com tenim el nostre món ple de tirans i mancat d’heroïnes. Contra Antígona Idea i direcció: Andrea Jiménez. Dramatúrgia: Andrea Jiménez i Victoria Szpunberg. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 21 de juny.