Li demane que em conte què hi ha davall de la samarreta verda. Que m’explique com és la part humana que sustenta la impressionant vaga educativa valenciana –la més llarga en 38 anys– en defensa de l’educació pública, de la llengua i de les condicions laborals dels docents. I ell em parla de llàgrimes, d’orgull i de perdó, i això no m’ho esperava. Em diu: La paraula que més repetisc a casa estes setmanes és perdó. La repetisc constantment mentre em pose una samarreta ja desgastada i un jupetí foradat. Perdó per no haver anat a comprar, perdó per no haver recordat allò, perdó per no estar a casa, per estar sempre pendent del telèfon. Hem abandonat la vida personal per defensar la laboral i el futur, i això ens passarà factura. Ja ho fa. L’altre dia, anant en bicicleta a casa d’un amic a preparar entrepans per als vaguistes, em vaig trobar mig plorant pel carril bici. Ja no suportem més aquesta tensió ni aquesta lluita constant i necessitem que s’acabe. Perquè ens estan cremant a nosaltres i als nostres. Sí, he conegut gent meravellosa en marxes, assemblees o concentracions, però necessite tornar a la meua vida. No volem ser herois de l’educació pública: només volem una bona educació pública. I en valencià, que això se’ls oblida. És un orgull portar la samarreta, però no és còmode ser vaguista. No és còmode haver d’explicar, cridar, acordar, cedir, plantar-se ni marejar a casa amb eixides a hores intempestives, amb un me’n vaig sense poder assegurar quan tornaré. Cansen ja els dina, que no arribe, i els sopa, que no hem acabat. Cansa ja llegir et deixe el dinar al microones o t’he deixat el pijama al bany, bona nit. Sí, fem açò perquè ens creguem la nostra feina, però no som màquines. I si ho som, som com aquelles a les que se’ls esgoten les piles o com les que, de tant de produir, se’ls trenca alguna peça. Som docents, però també persones. Això s’oblida. I jo necessite poder disfrutar de la meua vida. Però a casa vaig aprendre que si alguna cosa vols, alguna cosa has de fer per aconseguir-ho. I això és un orgull, però també et porta al límit si t’ho creus de veritat, com és el meu cas i el de moltíssima gent. Jo vull que tot acabe, però vull que acabe dignament i sense cedir. Sense acceptar molles ni amb vergonya. Per això em vull llevar la samarreta verda, però sé que encara no ha arribat l’hora. També sé que açò em costarà salut, energies, relacions i discussions. Em costarà temps, diners i forces, però estic convençut del que faig. Sé que arribarà el dia en què ens la llevarem. I que tornarem als instituts i a les escoles a fer classe. Ací començarà una altra batalla: la de tancar una ferida que ens han obligat a obrir entre uns professors i uns altres. Però cicatritzarà. Ara el que vull és llevar-me la samarreta.