Una de les pancartes més visibles a les manifestacions de mestres i professors que tenen lloc aquesta primavera diu: “Estem cremats”. N’hi ha que diuen altres coses, relatives als sous de la classe docent, a la barreja d’alumnes d’acord amb el seu origen, llengua o religió, o d’acord amb la superpoblació a les aules, l’estat precari dels caus i sojorns on té lloc l’ensenyament, la manca de climatització adequada, una burocràcia insuportable i tots els problemes que afecten l’educació pública, que no són pocs. El fet que la pancarta més freqüent al·ludeixi a l’estat ruïnós dels ensenyants, físicament i moralment parlant —les baixes per depressió són constants—, ens permet suposar que tota la resta dels inconvenients que presenta aquesta professió poden ser considerats greus, però no tant. Què pot estar cremant els mestres i professors? La resposta obliga a una sèrie de respostes.Mentre l’educació estava reservada a l’aristocràcia d’una societat —cosa que va succeir fins a final del segle XVIII—, no va ser gens problemàtic ensenyar allò que a cada moment de la història semblava que era imprescindible per a la formació d’una criatura o d’un jove destinats a la vida pública. Els fills de l’aristocràcia —des de la Grècia clàssica fins a l’Europa del segle XVIII— s’educaven de petits i jovenets sobretot a casa, amb un preceptor privat, o en grups d’alumnes que oferien una homogeneïtat completa: eren de la mateixa extracció social, de la mateixa religió, i amb idèntica llengua. Les matèries que s’ensenyaven van anar canviant: grecs i romans ensenyaven en especial gramàtica; l’edat mitjana va repartir l’ensenyament en dues seccions, lletres i ciències —trivium i quadrivium—, i, a mesura que la ciència i la tècnica van avançar, va intensificar-se l’ensenyament de les ciències exactes, mai en detriment dels ensenyaments vinculats a les humanitats.Quan, a conseqüència de la Revolució Francesa, l’educació es va començar a convertir a molts països en universal, laica i gratuïta, llavors, progressivament, les aules es van omplir d’alumnes dels dos sexes, de diversa procedència, de famílies amb recursos molt distints, i amb capacitats intel·lectuals també molt diferents: la democratització de l’educació va desembocar, obligadament, en una meritocràcia, tota vegada que els exàmens —aquí anomenats revàlides fins fa pocs decennis— determinaven qui accedia al batxillerat superior i després a la universitat, i qui no. Amb dos afegitons: els mestres podien ser pobres, però eren respectats; i aprendre podia ser incòmode i desagradós, però la cultura de l’esforç era vigent.Ben entrat el segle XX i el que portem de XXI, ha sorgit una nova sèrie de factors que, inevitablement, han portat l’educació pública a una situació que costarà molt redreçar. L’accés a l’educació és ara més universal que mai, els dos sexes comparteixen les aules —encara que les noies són molt més responsables—, i també s’apleguen en un centre alumnes de procedència, religió i llengua materna molt diferents. Això ha convertit l’ensenyament en una feina enormement complicada i ingrata.Però hi ha dos factors més que expliquen la “cremor” de què són víctimes els ensenyants als nostres dies. El primer, el més greu de tots, és el fet que no hi ha cap mestre ni professor —de l’ensenyament primari al terciari— que sigui considerat, com temps enrere, una autoritat. Qualsevol ciutadà considera que un policia és una autoritat, i no en parlem d’un general d’artilleria; i també es considera que un jutge, el director d’una empresa o l’encarregat d’un establiment tenen autoritat. Per contra, tot docent, ara desproveït de prestigi, pot ser considerat un espectre, un ésser evanescent, desvalgut i víctima de qualsevol turbulència.L’altre factor de més gravetat, que hauria hagut de ser detectat fa molts anys pels nostres ínclits (i incompetents) graduats en pedagogia amb poder organitzador, és el fet que, encara que el coneixement o el saber es transmeten més bé en una aula que enlloc, a molta gent li sembla, escolars i adults, que les tecnologies —amb una capacitat de seducció i de persuasió més generals i més potents que les del millor mestre— són una eina que informa (però no educa) amb menys esforç i més eficàcia que tota institució. Així s’ha acabat situant els docents en un lloc suposadament prescindible. “Vostè a mi no m’ha d’explicar res”, o “Demà m’afaitaràs”, són els lemes que presideixen ara l’educació pública. Hi ha excepcions molt lloables.Per això no podem evitar ser pessimistes: ja poden canviar les ràtios en una aula; ja poden dividir-se els alumnes en grups d’acord amb els seus orígens, el sexe o el coeficient intel·lectual —mesures sens dubte molt poc democràtiques, que portarien a una desintegració del cos social—; ja poden doblar-se el nombre de professors i els seus honoraris; ja poden construir-se els edificis més adequats per substituir els barracons escampats per tor el país... i, malgrat tot, costarà molt tornar a atorgar a un docent una dignitat intel·lectual, moral i política —formen el futur ciutadà de la polis, no ho oblidem—, i fer entendre a un escolar, i als seus pares, aquesta definició tan senzilla encunyada per Kant: “Un home és solament allò en què l’ha convertit l’educació”. Si allò que converteix els joves en adults és el telèfon, la moda, l’ordinador, el Primavera Sound, l’esport, les castanyades o les gresques tribals —tot plegat constituint, de fet, una cultura molt potent—, llavors el sistema educatiu anirà a parar a una fallida sense remissió, aquí i a molts països. Per citar Descartes, els escolars acabaran els estudis amb molta res extensa i poca res cogitans: expandits i robustos, però amb molt poc enteniment.