No sé si la pel·lícula pretén criticar actituds socials respecte del cos femení, com ara el culte a la joventut o el menysteniment de les dones madures, però l’efecte és de reforçar-les
Algú del món de l’estètica em va parlar de la “síndrome The Substance”. Es referia a la pel·lícula gore de 2024, protagonitzada per Demi Moore i Margaret Qualley, en què Moore s’injecta una substància que li permet reencarnar-se setmana sí setmana no en una dona més jove i bonica (Qualley) a costa d’un envelliment accelerat i grotesc. No sé si la pel·lícula pretén criticar actituds socials respecte del cos femení, com ara el culte a la joventut o el menysteniment de les dones madures, però l’efecte és de reforçar-les. El que registra el nervi òptic és que Qualley és sexi i desitjable, i Moore una vella decrèpita. L’audiència femenina anava directa del cinema a la clínica de medicina estètica, la fotografia de Qualley preparada al mòbil.
Passa una cosa similar a l’adaptació de Disney de La bella i la bèstia (1991), en què el missatge explícit és que la bellesa es troba a l’interior —sempre que (si ets la dona) siguis prima, jove i d’un atractiu prodigiós. Reconec que les pel·lícules de princeses Disney del segle passat em tenen fascinada. El seu magnetisme és insuperable. Contes de fades on la bellesa, la innocència i el bé van inequívocament de bracet, amb l’amor i la felicitat eterna com a recompensa. La promesa cala molt més que cap crítica racional dels rols de gènere. Sembla que la promesa continua viva. Jo pensava que avui dia ningú no posava aquestes pel·lícules a les filles, que qui més qui menys en té present el rerefons nociu. Però fa poc vaig assistir a un espectacle Disney al Palau Sant Jordi i vaig topar amb la realitat: l’audiència la formaven centenars (si no milers) de nenes entre quatre i deu anys disfressades de Ventafocs, Bella Borment, Blancaneu o Elsa. Bad Bunny no tindrà un públic més efusiu.
