L’obra de Michael De Cock, portada a l’escenari per Carme Portaceli i Inés Boza, deixa l’espectador sense preguntes; tan sols li ofereix respostes mastegades
El teatre és sempre una àgora. L’escenari és altaveu, mirall i finestra. Les comèdies comercials també són teatre polític: qualsevol escriptura és posicionament, i qualsevol posada en escena és un discurs. Michael De Cock inicia la seva obra Maria Magdalena declarant q...
ue tot és relat, i té més raó que un sant. El que ve a continuació és un espectacle que és més un míting polític que cap altra cosa. La tesi se’ns explicarà durant dues hores com una matraca, sense cap subtilesa, i això farà que fins i tot els qui hi estan d’acord acabin embafats amb tanta insistència. Carme Portaceli suma una col·laboració més amb el dramaturg flamenc, director del KVS de Brussel·les, que ja s’està convertint, injustificadament, en l’autor més representat al TNC durant la seva etapa com a directora. Bèlgica i Catalunya, dos països germans.
Maria Magdalena és una reivindicació de la figura bíblica, “l’apòstol dels apòstols”, i una diatriba feminista per situar-la al lloc que es mereix. La trama, els personatges, els diàlegs… tot sembla una simple coartada per al que realment desitgen l’autor, les dramaturgues i la directora: fer-nos empassar una conferència de dues hores que superi la visió que teníem de Maria Magdalena com la simple dona que plora, la prostituta, la “pecadora penedida”. L’excusa és que la Míriam, una Ariadna Gil en el paper d’apassionada acadèmica, viatja de Brussel·les a Barcelona per fer una conferència. La cosa es va desdibuixant, gradualment, mitjançant subtrames de telenovel·la (el divorci i la lluita per la custòdia de la seva filla), màximes que pretenen ser filosòfiques i personatges secundaris amb molt poca entitat dramatúrgica. Michael De Cock comet errors de principiant que no permetríem a altres autors, com quan dos personatges s’expliquen coses que ja saben per informar-ne el públic.
