La història d’un home, l’Étienne, d’una família, els Maheu, i de tota una colònia minera que es desvetlla de l’opressió i la misèria
Podem traçar la història del segle XIX i principis del XX francesos a través de la seva ficció, des de l’èpica romàntica de Victor Hugo fins al replegament psicològic de Proust, passant per Balzac, Zola, Flaubert i Maupassant. Entre el 1870 i el 1893 Émile Zola va escriure vint novel·les. Inspirat en les noranta obres de la Comèdia Humana de Balzac, Zola va fer la seva “Història natural i social d’una família durant el Segon Imperi” per esborrar la línia que separa la ciència de la literatura, el periodisme de la història. La tretzena d’aquestes vint novel·les que es poden llegir per separat és Germinal, reeditada recentment per l’editorial Bernat Metge amb la traducció d’Anna Casassas i el pròleg de la poeta Maria Sevilla.
Germinal és la història d’un home, l’Étienne, d’una família, els Maheu, i de tota una colònia minera que es desvetlla de l’opressió i la misèria. O potser és a la inversa, perquè l’obra comença amb el pla de la casa familiar, avança amb la visió general de la colònia i continua amb la figura de l’Étienne i d’altres miners petits i grans, com un acordió que va del que és col·lectiu al que és individual. La revolució proletària germina al subsol on cada dia s’esllomen 10.000 treballadors, a l’espera de la primavera utòpica del socialisme i l’alliberament final anarquista. Aquesta és la utopia que anticipa l’Étienne en les lectures desordenades que fa, empès per la passió voraç d’educar-se i convertir-se en un líder revolucionari. Per enfrontar-se a la injustícia els miners fan vaga fins a les últimes conseqüències. Morir-se per morir-se, millor morir de gana sense treballar. “Una de les tesis del meu pròleg a Germinal és que el concepte de república és incompatible amb els interessos privats de la burgesia”, diu la poeta Maria Sevilla des de l’altra banda del telèfon. Continua: “el que sorprèn és que et fas la idea de llegir una ‘novel·la científica’, freda, però el final és tan melodramàtic i tan poc versemblant!”, Sevilla ho diu amb un to entusiasta, de qui ha xalat.
