Daniel Anglès firma la nova posada en escena del drama de Willy Russell, un muntatge que se sustenta en dos protagonistes esplèndids, Albert Salazar i Roc Bernadí
Vivim en l’era de la nostàlgia, els remakes i les bandes tribut. La generació de l’EGB intenta desesperadament recrear la felicitat que teníem fa trenta anys: es deia joventut. En aquest afany de recuperació, s’acaba d’estrenar Germans de sang: el musical va ser un gran èxit el 1994, amb un muntatge dirigit per Ricard Reguant i protagonitzat per Àngels Gonyalons, Roger Pera i Joan Crosas. Ara, Daniel Anglès firma la nova posada en escena d’aquest gran drama anglès de dos germans bessons que van separar només néixer, un conte de Nadal passat pel filtre del cine social de Ken Loach i un toc de distanciament brechtià. L’esquematisme del musical de Willy Russell és d’una ingenuïtat aclaparadora: que la classe social determina la nostra felicitat és una cosa que ja sospitàvem des de feia temps.
El muntatge se sustenta en els dos protagonistes, uns esplèndids Albert Salazar i Roc Bernadí en els papers del Mickey i l’Eddie. Els seus respectius retrats de nen de barri obrer i nen de casa bona són deliciosos i dignes d’esment: és molt difícil que un adult interpreti un nano sense provocar vergonya aliena. Tai Fati els secunda molt bé, com l’amiga inseparable que creix i madura amb ells: llàstima que Willy Russell no considerés la triella com una opció vàlida de relació sentimental. Mariona Castillo interpreta la mare patidora, i el dia de l’estrena estava una mica fluixa: són temps de grip, però el drama d’una dona que ven el fill per sobreviure no es pot despatxar tan a la lleugera. El cantant Triquell en el paper de narrador té molt bona veu (amb uns baixos dignes de Barry White), però necessita més energia, més aplom en la seva funció de cor grec que comenta l’acció.
