‘Josep i els seus germans’ és una tetralogia excepcional en què l’escriptor renova el mite bíblic del pastor de Canaan lamentant que el Gènesi només li dedica una vintena de versicles
No oblidem Thomas Mann. Ni oblidem la bellesa de Tadzio a La mort a Venècia, ni la impostura de Fèlix Krull. No oblidem el temps passat al sanatori de La muntanya màgica (en algun lloc tenim un memoràndum que ens diu que aquesta dansa macabra és una de les deu obres que cal llegir abans de morir, i a sobre riurem!). La desena novel·la de Colm Tóibín, El mag, remembra la figura gai de Mann i, amb molt bon criteri, fa un any l’editorial Males Herbes va recordar-se de Mario i el Màgic per alertar d’un tipus de figura política que és perillosíssima perquè, per pallassa o per maga, embruixa el populatxo amb el deliri feixista... Més encara: aquests dies que tothom parla de la menopausa i el furor sexual d’A quatre grapes, de Miranda July, ja és bo recordar la protagonista fogosa de L’enganyada, tal com ens la va retratar Mann el 1954.
Per seguir amb els recordatoris, el 5 de novembre tindrem a les llibreries els dos primers volums d’una tetralogia excepcional de l’autor alemany: Josep i els seus germans. Un cicle que, per ambició, densitat i magnificència, i per l’esforç de gestar-lo i parir-lo, era el fill predilecte de Mann.
