L’assassinat del seu pare i la tensió entre la identitat del Kirguizstan i els principis de la URSS va tenir un efecte profund en la vida i la carrera literària de l’autor
La padrina m’explicava que els homes del poble cantaven quan esventaven el blat a l’era. Si ho hagués llegit en una novel·la m’ho prendria com una romantització excessiva; si ho hagués llegit en una novel·la soviètica ho atribuiria a la glorificació del treball del poble. Però m’ho va dir la padrina, que no es prodigava en visions idíl·liques del camp. Quan, de tornada de descarregar el blat, en Daniar es posa a cantar enmig de l’estepa, les vides del Seït i la Jamila es transformen. “Tenia la impressió d’haver copsat el trosset més brillant de la vida”, pensa en Seït.
L’amor i l’amor per l’art encenen el cor dels dos protagonistes. La Jamila s’enamora i deixa enrere la frustració d’un marit al front per a qui ella no és més que l’última frase en una carta a tota la família. En Seït també s’enamora, i descobreix que vol pintar (“la necessitat d’agafar un pinzell”). Amb ulls d’artista, el Seït ens descriu els paisatges de l’Àsia central com qui els devora, amb ànsia de pintar-los: “Havia de veure la terra com la veia en Daniar; amb els meus colors, narraria la cançó d’en Daniar”. Aquests nous sentiments els fan de brúixola davant la desorientació que la col·lectivització soviètica i la guerra han dut a les seves vides.
