Entre la paraula ofensiva i la perillosa hi ha una zona intermèdia: la lesiva, que causa un dany moral, emocional o reputacional
Eva Piquer acaba de publicar Difamació (Club Editor), un llibre que dissecciona l’escarni públic que va patir el 2015. Aquell any, quan el seu marit, el peri...
O suscríbete para leer sin límites
odista Carles Capdevila, es trobava en fase terminal d’un càncer, Bernat Dedéu va escriure una sèrie d’articles al seu blog personal on la retratava com “la vídua oficial de la tribu” i “la nostra Pantoja”, i anticipava que, un cop mort el seu marit, “no tindria cap recança a escriure llibres com Saber enviudar o Vídua amb nens” ni a acabar “filtrant el seu drama en novel·les com ara Sola i de dol”. D’aquella burla se’n van derivar conseqüències fondes per a Piquer: autocensura, soledat, ansietat, desencís amb els amics que van callar i un dolor que es va estendre fins als seus fills. Que tot això fa mal no és discutible. El que sí que hauria d’interpel·lar-nos és el tipus de ferida de què es tracta i la resposta que mereix.
De discursos nocius n’hi ha de molts tipus. John Stuart Mill, a On Liberty (1859), distingia clarament entre la paraula ofensiva i la paraula perillosa. El discurs d’un ideòleg com Charlie Kirk podia resultar ofensiu quan afirmava que la veritable causa dels problemes de les comunitats negres és la descomposició familiar típica d’aquesta raça, o quan defensava la submissió de les dones al seu marit; però aquestes opinions no van dirigides a cap individu en particular ni creen un risc immediat. Mill creia que una societat lliure ha de tolerar opinions com aquestes perquè el debat obert és la millor manera de trobar la veritat. En canvi, un tuit com aquell que incitava a violar Inés Arrimadas supera els límits de la llibertat d’expressió: és incitació a la violència, amb un perill tangible per a un individu concret.
