Qui més qui menys sap que Tom Sharpe va viure els últims vint anys de la seva vida a Llafranc, a l’Empordà. Des del 1992. Primer van ser setmanes i temporades a l’Hotel Llevant (avui Isabella’s Llafranc). Cinc anys davant del mar, en un ambient familiar i envoltat de turistes anglesos que el feien sentir com a casa. Mai va aprendre català ni castellà. L’escriptor es va enamorar del poble i de la sanitat pública i s’hi va acabar comprant una casa, però no se’n sap gaire.
No seria el que abans en dèiem un xalet, ni una construcció moderna espaterrant, ni una casa entre mitgeres. És una casa gran, de planta baixa, dos pisos i un semisoterrani. Una casa casa. En un carrer tranquil que és un cul-de-sac, a l’entrada del poble, si vens de Palafrugell. Amb un gran jardí davant la façana, blanca i plena de finestres i balcons que són terrassetes. I un pati a la banda de darrere, amb una piscina i una cuina d’estiu.
Galtes vermelles, puro o pipa a la mà, got de whisky a prop i amb elàstics posant els pantalons on toca, l’escriptor de novel·les satíriques que ha fet riure milions de lectors va viure-hi uns quinze anys, fins a l’estiu del 2013, quan hi va morir per complicacions de la diabetis que patia. Tenia 85 anys. Amb una infància molt dura i havent passat per la Sud-àfrica de l’apartheid (d’on va ser expulsat per denunciar-lo) i Cambrigde, en les històries de Sharpe hi ha crítica i una gran sensibilitat, sota una sàtira de vegades cafre. Podia ser sec i malcarat, però també expansiu i tan generós com per convidar algú a menjar i beure tot el que a ell la salut ja no li permetia.
