Un lloc comú que se sent des de l’inici de la guerra entre Israel i l’Iran és que la majoria d’iranians odien el règim islàmic però s’estimen més el seu país. Certament, la nació iraniana sent un profund orgull per la seva llarga història d’imperis i dinasties, així com pel seu virolat tapís cultural, del qual dues parts importants són la poesia i l’islam.
El corpus de poesia iraniana és tan vast com és ric i admirat arreu del món, des de les èpiques de Ferdowsi (s. XI) o Nizami (s. XII), tan populars que els seus versos són citats en el dia a dia, fins als laments fogosos de Forugh Farrokhzad o el minimalisme místic de Sohrab Sepehri al segle XX. Quant a l’islam, és sabut que l’Iran és el principal país xiïta, lloc de repòs de molts dels imams més importants d’aquesta branca, però també és on floreix el sufisme, la branca mística de l’islam, sobretot en l’àmbit filosòfic i literari.
He vist gent caure en la trampa d’idealitzar l’islam tot fent referència al sufisme, el qual certament té un atractiu universal. Dins el món islàmic, però, els sufís acostumen a ser uns pàries, per la seva visió de Déu que frega el panteisme, el seu camí espiritual, que demana deixar enrere la religió, i la seva ambigua exaltació d’elements embriagadors com ara el vi o l’amor, entesos com a metàfora de la unió amb Déu. Però no ens equivoquem, té les seves arrels en l’islam i no es pot entendre l’un sense l’altre.
