Els correctors de textos, hauríem d’aparèixer en els crèdits dels llibres, o més aviat no? Qualsevol lector que en busqui el nom es trobarà, ara com ara, amb totes dues possibilitats: d’una banda amb constància dels seus noms (solen ser més d’un), en tant que l’editorial considera que formen part de l’elaboració del llibre i per tant tenen dret de ser-hi tal com s’hi fa constar per exemple l’impressor; i de l’altra fent-ne cas omís, en tant que l’editorial considera que la seva feina queda subsumida pel procés editorial i per tant és invisible, com passa a les cuines dels restaurants, que no saps qui ha fet les postres. Venen a ser aquestes les dues maneres de veure-ho.
No és tan estrany que es vulgui dissimular l’existència dels correctors, malgrat que no sempre ha estat així. L’escriptura literària (bé, l’escriptura en general) presenta la paradoxa de ser l’únic àmbit de la creació artística en què un operari qualsevol es permet d’esmenar el creador. Plini el Vell explica l’anècdota del pintor Apel·les, que en acabar una obra es va amagar entre els espectadors per sentir-ne les crítiques. Quan va veure que un sabater feia esment d’un error en una sandàlia, va córrer a corregir la pintura, però encabat, en sentir-se el sabater envalentit i voler esmenar també un aspecte imprecís de la cama, Apel·les li va parar de seguida els peus, que què es pensava de voler corregir la resta. Doncs bé, així com en el cas de la creació plàstica la figura del corrector és inexistent i ningú no l’espera (imagina’t un graduat en Belles Arts dient-li al Barceló que li grinyolen els colors que gasta), en el cas de la literatura esdevé imprescindible.
