Desterrar la lletra lligada en favor de la lletra de pal. Fer desaparèixer els llibres per acabar-los substituint per fitxes o material fet pels mestres. O deixar de memoritzar les taules de multiplicar i les capitals de comarca. Es tracta de decisions clau a nivell educatiu que, contràriament al que es podria pensar, no són ideades des de Via Augusta, seu del Departament d’Educació. Llavors, qui impulsa aquests canvis? Qui influeix en les polítiques educatives catalanes? Els exresponsables de la conselleria i líders dels diferents lobbies o grups d’interès, tal com els anomena el govern, admeten l’existència d’aquesta influència, que algunes vegades s’ha pres com a assessorament per a la millora del sistema però en d’altres ha estat qüestionada, especialment en un moment com l’actual, en què els resultats educatius s’han enfonsat i es busca la manera de remuntar-los. A les portes dels resultats de les noves proves PISA, l’OCDE també esdevé un protagonista essen­cial (és l’impulsor dels exàmens), al qual el govern ha demanat consell sobre les mesures que caldria aplicar. “A educació hi ha massa gent que vol influir, i moltes vegades amb cap interès pedagògic. Qualsevol política ha de partir d’una diagnosi i d’un objectiu: millorar l’ensenyament de l’alumne. El problema és quan el centre d’una política és la innovació, o la segregació o la inclusió”, admeten veus d’anteriors governs. En canvi, veus dels grups d’interès apunten a la “falta de lideratge” de la conselleria, ja que la veuen com un departament “burocràtic, dedicat a microgestions”. L’exconsellera Irene Rigau (CDC, 2010-2016) considera que la recepta per evitar influències externes no desitjades és disposar d’un sistema sòlid. “Cal tenir un bon edifici normatiu, amb bona una governança i amb una bona formació inicial perquè les modes no avalua­des ni contrastades no aconsegueixin modificar-lo gaire. El problema és que, com que l’edifici té moltes esquerdes, això ha permès l’entrada de modes”. Rigau admet que algunes “modes” han fet mal al sistema i lamenta la pèrdua d’assessorament i formació dels Instituts de Ciències de l’Educació de les universitats. “Els ICE han deixat de ser l’eina de recerca educativa per centrar-se en temes universitaris. Però qui hauria de marcar o controlar les innovacions són els ICE i la inspecció educativa, per exemple, fent estudis sobre la lletra lligada i la lletra de pal, sobre l’ús o no de llibres i de pantalles, o sobre mètodes per ensenyar les matemàtiques”. Una altra exconsellera, Meritxell Ruiz (CDC, 2016-2017), també propugna la necessitat d’un departament fort i amb les idees clares: “Cal tenir una visió clara de la política educativa i veure com els agents s’hi poder sumar. Tot aniria millor amb pactes de país, perquè així blindes el sistema educatiu de canvis a cada govern i d’intents d’ingerències per part actors externs”. La Fundació Bofill – Equitat.org Quan es parla de lobby o grup d’influèn­cia en l’àmbit educatiu, tothom pensa en la Fundació Bofill, recentment rebatejada com a Equitat.org. Però l’entitat rebutja aquesta etiqueta. “No som un lobby perquè nosaltres no representem ningú. Som una entitat de recerca i de defensa de drets i fem estudis amb experts independents”, assegura el seu director, Ismael Palacín, a qui també li agradaria que les administracions els escoltessin més. “Nosaltres aportem propostes, i en els darrers 20 anys ens han fet poc cas”. En alguns temes sí, admet, com ara la lluita contra la segregació escolar. “Però tampoc no és només iniciativa nostra. O el finançament dels centres no igualitari, sobre el qual es comença a parlar ara, però encara no s’ha convertit en política. En educació no hi ha receptes màgiques, i moltes idees coincideixen amb les que demana l’OCDE o el grup d’experts de fa dos anys”. Fa uns anys, durant el govern d’ERC, es va començar a assenyalar públicament la fundació, que es vinculava al partit; també des de sindicats d’ultraesquerra o conservadors, que els fan responsables dels mals resultats educatius. Aquestes veus atorguen a l’entitat molta capacitat d’influència, especialment des del moment en què el cap de projectes de la fundació, Joan Cuevas, va ser nomenat director general d’Innovació Educativa durant l’etapa republicana. Es considerava que l’entitat havia posat un peu a la conselleria i en marcava les polítiques, un extrem que des de la Bofill sempre han titllat de “demagògic”, atribuint-ho a una deriva “conspiranoica”. En tot cas, fonts dels antics governs de CiU apunten que amb ells la fundació “feia polítiques més dures”, i sí que li atorguen capacitat d’influència. “Han incidit molt perquè els grans aliats han sigut els mitjans de comunicació. Han esdevingut un contrapoder, però no són experts en educació”. Aquestes mateixes veus lamenten el viratge cap al vessant sociològic. “Tot és sociologia de l’educació, en com hauria de can­viar la funció de l’escola, però no parlen de temes pedagògics o com avaluar. I, paradoxalment, les modes socials han fallat més als alumnes més vulnerables, perquè la manca de llibres ha provocat deficièn­cies en llengua i escriptura precisament en el col·lectiu més feble”. Des d’ERC admeten que la fundació és “un grup de pressió que vol condicio­nar els governs”, així com tenir proximitats ideològiques i influència. “Fan estudis de molt valor i poden influir i redirigir les polítiques. De fet, un estudi seu va condicionar la Lomloe. Vam fer moltes reunions amb ells, i compartíem els discursos i els teníem en compte, però després un govern està molt condicionat pel finançament”, explica Carles Martínez, exsecretari de Polítiques Educatives durant l’etapa del conseller Josep Bargalló (ERC). Palacín recorda que consellers de diferents colors polítics havien arribat a fer declaracions “desqualificant” la Bofill quan feia algun estudi crític. “És normal que, quan fas propostes concretes o estudis crítics, se t’enfadin el departament, les patronals o els sindicats. Sempre et trobaràs amb controvèrsies, perquè el problema és que no hi ha lideratge, ningú marca les polítiques”, etziba. Escola Nova 21 També existeix, entre les fonts consultades, un gran consens sobre la influència que va tenir Escola Nova 21, el programa que propugnava la innovació educativa a partir de pilars com eliminar les classes magistrals (es considera que el professor no és l’única font de transmissió del coneixement), poten­ciar que els alumnes aprenguin experimentant i no memoritzant, ava­luar sense sancionar i reformar els espais de l’escola en ambients i no en pupitres en files. Escola Nova 21 es va des­envolupar del 2016 al 2019 com una iniciativa impulsada i finançada per la Unesco Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, la Diputació de Barcelona, la Universitat Oberta de Catalunya i l’Obra Social La Caixa. El responsable d’Escola Nova 21, Eduard Vallory, explica que el programa volia “ser un revulsiu” i “canviar el relat públic”. I de fet, ho va aconseguir. “Hi havia una idea que l’escola normal era la del professor i pupitre, però nos­altres dèiem que això era absurd. Si aconseguíem fer veure que el model tradicional ens porta al col·lapse, era més fàcil provocar el canvi. Vam aconseguir un canvi de mentalitat, que les famílies demanessin un canvi i mètodes més innovadors”, admet Vallory. El programa va néixer amb una vigència programada de tres anys, i llavors el departament se l’havia de fer seu. “ERC no ho va frenar ni ho va accelerar, mai s’ho va creure i era difícil estendre-ho perquè hi havia moltes escoles”, recorda Vallory. De fet, pocs mesos després arribaria la pandèmia i les prioritats es van capgirar. Amb tot, el llavors executiu republicà li veia bondats a la proposta. “Va suposar un canvi important, perquè van començar a parlar d’educació en un moment de rigidesa del sistema, van obrir portes i finestres i va entrar aire fresc. Però no crec que tingués incidència, perquè hi havia molts pocs centres”, apunta Carles Martínez. Però, com va aconseguir un programa extern penetrar i arrelar tan ràpid dins dels centres? Fonts vinculades a càrrecs de responsabilitat del departament ho argumenten en diferents factors: per una banda, els padrins. “Vallory va entrar de la mà d’Andreu-Mas Colell i, a més, tenia el suport de La Caixa”, apunten. De fet, el responsable d’Escola Nova 21 havia estat cap de gabinet de Mas-Colell quan era conseller d’Universitats. “Ens van venir a presentar el programa i ens van dir que es faria igual, així que tant era si agradava al departament o no. El que sí que vam demanar és que fos ava­luat”, expliquen excàrrecs educatius. De fet, una de les avaluacions la va fer la Fundació Bofill, vinculada al programa, però també en va fer una el Consell Superior d’Avaluació, assegurant que “els centres que formaven part del programa no van millorar els resultats”. D’altra banda, van aconseguir l’a­liança dels mitjans. “A Escola Nova 21 els perden els discursos macos i els mitjans de comunicació van magnificar-ho. Van aconseguir molt de ressò, així que posicionar-se en contra o expressar-ne dubtes no resultava fàcil”, apunten les fonts. Altres veus consultades afegeixen que Escola Nova 21 va viure “una primavera educativa al·lucinant i els mestres tenien ganes d’innovar, hi va haver un efecte contagiós. Però la conselleria no va saber reaccionar i no va entomar-ho, de manera que el programa va agafar el protagonisme, i no el departament: les coses es van desbordar. Tothom volia tenir l’etiqueta d’Escola Nova 21 a qualsevol preu, però els canvis s’han de fer lentament, no només canviant els mobles. Els mestres van aplicar mètodes innovadors sense entendre’ls. Llavors les coses es van fer molt malament, i el departament s’ho mirava de lluny sense intervenir”. “Van agafar els grans discursos internacionals i de renovació pedagògica i se’ls va fer seus, van fer d’altaveus, encara que en el sistema català no es notava. Aquí hi havia més pa que formatge, es veia molt fantasma al darrere”, afegeixen altres experts consultats. Tot i el qüestionament de les noves pedagogies, Vallory nega tenir responsabilitats en la caiguda dels resultats. “Un programa de tres anys pot can­viar el sistema educatiu? Escola Nova 21 tampoc està tan estès. La generalització que nosaltres volíem no ha passat. No es tracta de deixar els llibres i treballar per projectes, sinó que cal capacitar i formar els mestres”, argumenta l’exresponsable del programa. Associació Rosa Sensat L’associació de Mestres Rosa Sensat també es treu capacitat d’influència: “No manem gens”, diu la seva presidenta, Mar Hurtado. Però Rosa Sensat, nascuda el 1965 amb la missió de formar els mestres, és una entitat amb arrelament en el món educatiu. “Al llarg de la història hem fet passes importants, com les escoles del CEPEPC [privades nascudes com a alternativa a les franquistes], la immersió lingüística o la formació de mestres. Hem estat pioners en això, perquè no es tracta d’ajuntar-se i fer un curs, sinó de qüestionar-se el que s’està fent i buscar solucions”, detalla Hurtado. Tot i el prestigi de l’entitat per aquest passat, també és cert que algunes fonts del sector apunten que han perdut pes: “Va quedar desplaçada per la Bofill perquè la sociologia va substituir la pedagogia”. A més, darrerament també ha estat focus de les crítiques a causa de la defensa de les noves pedagogies. “Se’ns ha arribat a culpar del baix nivell”, afegeix Hurtado. Rosa Sensat defensa els aprenentatges globalitzats i aspectes com el canvi de la lletra lligada a la de pal, tot i matisar que només “impulsen la reflexió i al final cada claustre decideix”. Des de l’entitat atribueixen la vinculació d’aquests mètodes amb l’actual crisi de resultats a l’onada ideològica d’ultradreta. “Estem en uns moments difícils perquè ara les dretes són més presents. L’educació està marcada per la política, i si ara la dreta entrés a governar no es potenciarien pas els ensenyaments generalitzadors”, assevera Hurtado. Escola concertada L’escola privada concertada ha anat perdent pes amb els anys i ha passat de suposar el 40% del sistema al 30% actual, i té més o menys influència segons amb qui es parli. “Influir sí que influïm, perquè som actors principals i formem part del servei d’educació”, assegura Meritxell Ruiz, actualment secretària general de la Fundació d’Escola Cristia­na de Catalunya, la principal patronal de l’escola concertada. Ruiz apunta que una de les batalles que sí que s’han pogut apuntar, almenys parcialment, és la millora del finançament. “Hem hagut de lluitar amb tots els governs perquè hi havia un gran desconeixement sobre l’escola d’iniciativa social”, i Ruiz apunta a èpoques més complicades, com l’etapa Bargalló, amb “polítiques menys favorables” per al sector. “Un govern, quan pateix més, és amb la patronal de la privada. El gran lobby de l’educació és la concertada, la resta són pessigolletes. Hi ha un munt de diners al darrere i hi ha en joc la supervivència de moltes escoles i de molts professors”, assevera el secretari de Polítiques Educatives durant l’era ERC. Amb tot, Martínez matisa que “no totes les patronals són iguals”, i admet el bloqueig al nou decret de concerts o la pressió del poderós Opus Dei quan es va impulsar la retirada del concert a les escoles que separen nens i nenes. “Però quan parlen amb el govern són una única veu”, remata l’ex alt càrrec. Sindicats i directors També hi ha altres actors que intervenen en les polítiques educatives. Alguns, segons les veus consultades, més enllà de les seves competències, com ara els sindicats. “Tenen més poder que els pertoca, i de temes laborals, i s’estan ficant en temes pedagògics”, coincideixen diverses fonts, que detallen aspectes com el qüestionament de les noves pedagogies, el model d’escola inclusiva, els horaris dels centres o la governança tot limitant el decret de plantilles, que permet a les direccions escollir professorat segons el seu perfil. Quant a les direccions, els excàrrecs del departament defensen que s’ha d’escoltar més aquest col·lectiu, encara que les seves propostes no sempre es puguin executar per motius pressupostaris. Els directors protesten: “No ens fan cas. Fa dos anys vam fer una diagnosi amb el grup d’experts i no es va fer res. Estem farts de servir plats que estan freds o els falten ingredients perquè no estem a la cuina del departament. Diuen que fan escolta activa, però ara el que cal és fer coses”, etziba Jordi Satorra, president de l’associació de directors Axia i membre de la junta central de directors, de la qual Satorra assegura que és “el dia de la marmota”: “Fas propostes, però no hi ha mai acord i no s’avança en res”. Editorials, tecnològiques i famílies Les editorials, sens dubte, van tenir el seu moment de poder, que es va veure debilitat amb la decisió d’eliminar els llibres de text. “Han perdut pes i s’hauria de valorar l’esforç que hi ha al darrere quant a crea­ció de continguts”, defensa un excàrrec del departament, en referència el fet que actualment es delega aquesta tasca als mestres, amb les mancances que això pot crear i obrint portes a l’entrada d’empreses privades com Innovamat. Altres veus també recorden que les tecnològiques han exercit de lobby important, influint en decisions com ara la implantació de l’1 x 1 o la compra massiva de pissarres electròniques, per retirar-les parcialment un any després. I les famílies? Algunes veus asseguren que tenen poder, i molt. “Hi ha famílies que manen en una escola o prenen decisions pedagògiques. La criança natural també està fent molt de mal, i veus famílies dins dels centres en horari escolar”, critica una experta del sector. L’OCDE Encara que no pugui ser considerada un lobby com a tal, ja que és un organisme format per governs, és la institució en qui l’actual govern català ha fet confiança i a la qual ha encarregat una diagnosi i un informe —amb un cost 1,5 milions— que ha de servir per detectar les mancances del sistema educatiu català i proposar mesures per reconduir la situació, que ara Educació ha de concretar. Per al govern l’opinió de l’OCDE és essencial, ja que és qui impulsa les famoses proves PISA, uns exàmens que algunes veus que demonitzen però que molts prenen com a referència sobre el nivell educatiu del país. Aquest any les proves estan marcades pel greu error en la mostra que invalida els resultats. Amb tot, Catalunya quedarà reflectida en la comparativa estatal, així que les valoracions seran inevitables.