Sembla que no n’aprenem, perquè ensopeguem un cop i un altre amb el coi de pedra. No acabes d’entendre mai que hi hagi llumeneres que encara confien en el sistema judicial, sigui a les instàncies que sigui, per protegir la llengua catalana, perquè cada cop que hem d’entomar un revés en forma de sentència, dictamen, inadmissió a tràmit, el que sigui, apareix algun responsable polític o líder de la societat civil qualsevol prometent que plantarem cara i que no ens deixarem trepitjar. I què passa llavors? Doncs no és tan difícil de preveure: no tan sols no ens donen la raó, sinó que es posen les bases per haver d’entomar les dues tasses, tu que no volies caldo.Ho havíem vist amb anterioritat i n’havíem parlat en un article previ que ves, fa de mal dir, però ara ens permet afirmar allò de “jo ja ho deia”. La mesura del 25% de castellà a les escoles va ser una ocurrència d’un jutge que, davant la negativa de quatre famílies a acceptar l’atenció personalitzada en castellà i el fet que el model d’immersió lingüística era constitucional, va establir per primer cop un percentatge arbitrari de castellà a les escoles. O més que a les escoles, estrictament als grups classe on assistien els fills de les famílies demandants, perquè l’abast de la sentència era només aquest; ja hauria volgut, el jutge en qüestió, estendre arreu la mesura, però el seu poder arribava només a aquells casos concrets.Llavors van venir els escara­falls, els plantarem cara i no deixarem que els jutges influeixin en la política lingüística sorgida del Parlament, i es va presentar recurs a qui? A altres jutges! De debò algú es pensava que la jugada sortiria bé? Només va ser qüestió de temps —per sort la justícia és lenta— que primer el TSJC dictaminés no tan sols que les famílies de 25% tenien raó, sinó que a partir de llavors tothom havia d’aplicar un model tan ben parit; i que després, altre cop amb el recurs de sempre, el Tribunal Suprem fes el mateix i consagrés el percentatge com a mesura obligatòria de tot l’ensenyament. De veritat no es podia saber?Llavors, d’alguna manera, es deuria engrescar disset famílies de Canet de Mar perquè portessin el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans (“la justícia en la faran a Europa”, deuria dir el responsable polític o civil), que aquesta setmana hi ha dit la seva barrant el pas a qualsevol possibilitat d’impugnació. Ja se sabia que el tribunal no tenia cap potestat per entrar a analitzar el fons de la mesura, això és cosa de les justícies nacio­nals, i que només s’hi ficaria en el cas que efectivament l’amenaça als drets humans de les famílies demandants tingués alguna mena de base. Doncs bé, finalment el tribunal no solament ha inadmès el recurs de les famílies, sinó que amb la seva decisió ha certificat la defunció d’un model —la immersió— que per si sol ja feia aigües per totes bandes. Les mesures judicials sempre s’han d’argumentar, i és aquí on veiem que el TEDH sembla participar fil per randa del corpus doctrinal i mediàtic de la corcadura hispànica, amb elements que ressonen a programa polític i que es constitueixen en avís per a navegants de cara a recursos futurs. D’entrada se’ns recorda que Catalunya és una regió bilingüe (en la versió més banal, aquella que diu que hi ha dues llengües oficials en peu d’igualtat —ehem—, però no entra a valorar el nivell d’ús ni el sentit patrimonial de cada llengua), i sobretot apareixen dos elements que fins ara eren inèdits i que són tota una bomba de rellotgeria: d’una banda, el fet de consagrar el dret de rebre l’educació en la llengua nacional (ergo, en castellà), un dret que la legislació espanyola no recull però la jurisprudència europea sí; i de l’altra, el dret a la mobilitat de les famílies, que si no reben l’educació en la llengua nacional es poden veure perjudicades; tot un aval a la tesi aquella que les llengües prò­pies són barreres lingüístiques. En definitiva, no tan sols el TEDH no ha vist vulnerats els drets de les famílies demandants, sinó que s’ha afanyat a deixar ben clar que considera que els drets vulnerats són més aviat els de totes les famílies castellanoparlants.Queda molt poc perquè s’acabi la partida de l’escola en català, el que trigui el Tribunal Constitucional a emetre la sentència sobre la llei catalana d’educació. Aviam qui serà que donarà la cara, però malfieu-vos-en si promet presentar-hi recurs.