Després d’almenys tres dècades de descontextualització, en què la majoria de restaurants apostaven per cuines foranes, presentaven plats que no tenien en compte la identitat pròpia ni l’entorn o insistien en la creativitat d’arrel bulliniana, sembla que això ha començat a canviar. La cuina catalana ha superat l’etapa d’El Bulli per tornar a les arrels, a rebuscar en la tradició apostant per la proximitat i la temporada. Evidentment no ha passat a tot arreu igual, Barcelona ha estat l’epicentre de la desmemòria a taula i ara vol remuntar-ho amb restaurants que fan gala de la cuina catalana.
En els últims dos o tres anys, s’ha començat a girar la truita. Hi ha unes quantes raons per pensar que la cuina catalana està tornant a la seva essència. Passa en nous restaurants, a mans de cuiners joves, però també en cases amb tradició, on es reivindica el que és propi de manera més desacomplexada. Hi ha un restabliment de la cuina local, fins i tot de l’esmorzar de forquilla, que ja té la seva aplicació mòbil per trobar on en serveixen. En barris gentrificats com l’Eixample o el Poblenou, on és més fàcil trobar kebabs, pizzes, ramen o hamburgueses, han obert nous locals on gaudir d’un capipota o una escudella. Alguns dels motius que han portat a aquest ressorgiment són l’afartament de les tècniques més avantguardistes liderades per Ferran Adrià, però també la falta de referents culinaris a les cases particulars, on poc es cuinen plats tradicionals com un fricandó o uns fideus a la cassola, o la invasió de cuines estrangeres, que han acabat predominant en la restauració. Això no vol dir que les referències a El Bulli s’esfumaran, tota revolució deixa una gran herència estructural, com tampoc es deixarà de menjar pizza ni ramen. Serà més aviat un reequilibri de l’oferta.
