Hi ha metàfores que hauríem de deixar de fer servir com un elogi. Dir que les mares sostenen el món, per exemple. El pal de paller. Deixem de dir-ho i potser començarà a deixar de passar. I llavors veureu com aquest món que elles apuntalen no s’enfonsa pas i ramats de dones lliures us alegraran els carrers i les places. La mare, d’Emma Zafón, té la intel·ligència de no pronunciar la metàfora del puntal o del paller com un elogi. La novel·la arrenca en un bar de Borriol, entre cassoles de pot i tripa, pissarres mal escrites, oli roent, filles adolescents, cunyats, germans, sogres i converses que semblen lubricades amb el greix del guisat. Al centre hi ha Lorena, cuinera, mare, filla, germana, dona d’Enrique i columna vertebral d’una família a punt d’esberlar-se. Zafón té una habilitat notable per fer que la vida entri a la literatura sense disfressar-se. No fa parlar els personatges “bonic”: els deixa parlar de veritat. I aquesta veritat lingüística, que sona a bar, a cuina, a poble i a família, incorpora formes, ritmes i expressions del català de Castelló, humor, mala llet i tendresa. Parlar de les mares és una de les grans obsessions de la literatura. És el que vaig pensar quan vaig tenir el títol a les mans. Ella com a origen, cos, llengua, culpa, refugi i ferida. Hi han tornat escriptors de totes les èpoques per parlar de dependència, d’amor obligat, de transmissió i d’aquell lloc primigeni del qual venim i del qual intentem separar-nos sense sortir-ne mai del tot. Parlar de mares no és només cosa de dones. Però quan són les escriptores qui s’hi acosten, sovint hi apareix una altra temperatura: la fatiga, la repetició, aquest arquetip que portem amagat en algun racó del cos, encara que ens hi rebel·lem a queixalades. Zafón s’inscriu en una tradició de llibres que han tret la mare del far de la moralitat domèstica i l’han tornada a un lloc més incòmode. A Mare i filla, Jenn Díaz construïa una casa de dones obligades a recol·locar-se. A Les mares no, Katixa Agirre entrava al territori prohibit de la maternitat més negra —per no parlar de La infanticida, de Víctor Català—. A L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, Tatiana Țîbuleac feia de la relació mare-fill una guerra íntima. En són tantíssimes. I totes pregunten qui sap com són, aquestes mares. Zafón porta aquesta pregunta cap a un lloc més material i més popular. Aquí la maternitat no és només ambivalència psicològica ni trauma familiar: és, sobretot, una feina. És cuidar una mare que cau, organitzar germans, servir menjars, aguantar filles adolescents, revisar rebuts, gestionar culpes masculines, calcular diners perduts i continuar fent ollades. Lorena no és una mare abnegada, ni una mala mare en el sentit alliberador contemporani. És una dona cansada de ser necessària. I aquest cansament, que podria haver-se escrit amb solemnitat, Zafón l’escriu amb cuinats, crits, acudits i una llengua que riu cofoia de sentir-se. Per això La mare és també una novel·la sobre la classe. La crisi de les preferents, que Roberto —el germà que havia estudiat, el de la feina de coll blanc— ven a la família i a mig poble, no és només una ferida econòmica: és una catàstrofe moral. Els diners, aquí, no són abstractes. Són hores de feina, suor dels que piquen pedra literalment, fregits de bar, estalvis guardats amb por. La confiança, quan es trenca, no fa soroll de vidre: fa soroll de família. I aquí entra la pedra seca. Àlex aprèn de Teo l’ofici de posar cada pedra al lloc exacte perquè la paret no faci panxa i no caigui. Lorena també ha estat “feta bona”, preparada per encaixar on tocava. La novel·la avança com avancen les famílies: per acumulació. Una conversa porta a una ferida antiga; una escena domèstica destapa una estructura; una broma deixa entreveure una pena. I mentrestant, Lorena s’erosiona com ho fan les pedres que es fan servir, com si el seu lloc natural fos ser, tota trencada en cent bocins, el bancal dels altres. La mare és una novel·la plena de mares, però sobretot és una història sobre què passa quan una dona entén que estimar no hauria de voler dir desaparèixer dins la vida dels altres. Però no hi ha final amb aire de pancarta. Hi ha només una dona que entén el mecanisme. I hi ha una promesa mínima: que les filles no hagin d’aprendre tan bé la forma del sacrifici. Un llibre viu, brut, tendre i oral. Fa olor de cuina, de terra, de cansament i de dignitat. L’olor que també pot fer la bona literatura que escrivim les que som mares i les que no. La mareEmma ZafónEmpúries272 pàgines. 18,90 euros