L’antropòleg i catedràtic Manuel Delgado (la Font de la Guatlla, 1956) s’ha jubilat a contracor. Després de 40 anys de docència, a finals de maig va fer l’última classe a la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona. Va ser una sessió a l’aire lliure, envoltat d’alumnes, lectors, familiars i amics, que va incloure petards, bengales, una barricada i sessió de ball. Els que vam estudiar amb ell pensem que plega un mite, tot i saber, però, que això és una contradicció, perquè els mites no pleguen: en tot cas, s’abandonen o es prohibeixen. He quedat amb el professor per esmorzar, enraonar i fumar.Pregunta. Anem a pams. Si la memòria no em falla, vostè venia d’Història de l’Art i de treballar en un banc?Resposta. Sí, un banc d’aquells de Rumasa. Hi vaig estar molt de temps, però vaig començar a treballar amb 14 anys, descarregant sacs. I recordo el banc, tenia uns 19 anys, m’estava al taulell, i cap el 1974 o el 1975 hi va haver una vaga i em van acomiadar. En canvi, quan vaig passar mesos a la presó em van guardar el lloc de feina, a mi i a altres companys, perquè érem d’una cèl·lula del PCU. Però a mi m’acusaven d’assassinat, cosa que no penso explicar-te, com és natural.P. Com?R. Ja s’ensumaven com anirien les coses, i el banc no et castigava per raons polítiques, però si feies una vaga sí. Vull dir que jo abans havia estat un temps de Bandera Roja, però mai no em van dir res, i consti que érem marxistes-leninistes de pensament Mao Zedong. Ara el més curiós és que, d’aquell staff del partit, quasi tots han arribat a regidors. En canvi, la gent que venia de classe obrera es va morir de fàstic.P. Expliqui’m el Delgado de l’any 1975.R. Bé, impunitat i creativitat totals, i passar-s’ho bé a la mili, coses d’aquestes, i això que m’estava en un batalló de càstig després d’haver passat pel TOP. Una altra cosa era la policia del franquisme, però fixa’t, eren funcionaris, i et torturaven, és clar, però allò no era ideològic. De fet, un bon dia un em va dir, després d’apallissar-me, «oye, esto no es personal, no te creas, cuando manden los tuyos nosotros seguiremos haciendo lo mismo». I deia la veritat.P. Abans de fer Antropologia va estudiar Història de l’Art.R. I no és incongruent. Gràcies a Alberto Cardín, arribo a l’antropologia de la mà dels surrealistes. Em va fascinar un dels seus principis fundacionals, el que diu que hi ha altres mons però són aquí, o el fet que el més-enllà també és aquí, aspectes que l’antropologia demostra científicament, com bé saps.P. Alberto Cardín.R. És que ell feia Antropologia de l’Art i també era escriptor. De fet hi ha un patró, d’antropòlegs escriptors, com ara tu, Adrià. N’hi ha molts. Gerard Horta, Francesc Serés d’aquella manera, i el gran, grandiós Joan Francesc Mira, per no parlar d’Albert Sánchez Piñol.P. Però se’ns veuen les costures, quan fem literatura.R. Coi, a mi se’m veuen les costures del que vaig aprendre del Cardín. Però està molt bé. Mira, hem de promocionar l’antropologia com sigui, el tipus de saber que representem, tot i que cada cop és més complicat, perquè l’antropologia implica un coneixement força contraintuïtiu. A més a més, ens confonen amb la sociologia, i això és una tragèdia. Hem de dedicar molts esforços, encara, a demostrar que els antropòlegs servim per a moltes coses, a diferència del que passa en tants altres països. Cal un antropòleg a cada empresa, a cada institució.P. Quan arriba al departament d’Antropologia, Manuel, tot està per fer?R. No ben bé. Claudi Esteva Fabregat havia fundat un departament que no tenia llicenciatura, no tenia un reflex administratiu. El fundador és un català nascut el 1918 a Marsella i format a Mèxic, deixeble de Bosch Gimpera! I l’any 1991 em doctoro en Antropologia a Barcelona.P. I es converteix en antropòleg.R. Bé, em converteixo en un encuriosit professional. A mi Alberto Cardín em transmet el que ell agafa d’Unamuno, una mena de regeneracionisme que busca canviar aquella percepció de la realitat pròpia de l’Antic Règim espanyol. Això implica ambigüitat política, escepticisme i negativitat, cosa que es resol sent un autèntic cínic, en el sentit més noble de la paraula, i alhora donant la cara per mil causes en les quals no arribes mai a creure mai del tot. Ara bé, estic tip de donar explicacions.P. Sí, és una carrera que en surts ben escèptic, però amb una mirada difícil d’explicar.R. És clar, jo sempre he començat el curs d’Antropologia religiosa de la mateixa manera. Segur que tu m’ho vas sentir dir el primer dia de classe. Vet aquí que hi ha un poble on cada cop que no plou treuen la Mare de Déu en processó, tot i ser un lloc en què de fet no hi ha plogut mai. I aleshores explico als alumnes que anar a una manifestació és el mateix, no ha servit mai per a res relacionat; és una contradicció, sí, i per tant la pregunta és per què hi anem, per què traiem la Mare de Déu cada dos per tres? La veritat sempre es troba en un altre lloc. Ser un mateix és impossible, o una cosa pròpia dels cretinsP. Anem a la processó i a les manifestacions per sentir-nos part d’un grup?R. Cadascú s’ho sap, i això és el que hem d’esbrinar. I llavors, quan ho dic, la gent se’m desespera. La lògica de la condició humana es troba en un lloc que encara no hem trobat, per més teories que carreguem.P. Recordo desesperar-me força en alguna classe seva.R. És que la congruència és una cosa que només pots demostrar quan la gent te la reclama. És més, la congruència és un relat, una ficció, però l’única figura congruent amb si mateixa que conec és l’autista. Entén-me, la resta vivim envoltats de contradiccions, i això és el que trobo fonamental, però per raons purament dialèctiques. Ningú pot ser una sola cosa, però al final estàs obligat a oferir una imatge de coherència. És quan et diuen allò horripilant de «sigues tu mateix». Ser un mateix és impossible, o una cosa pròpia dels cretins.P. Quatre dècades de docència, aviat és dit. Ha notat canvis?R. No. Els alumnes sempre són els mateixos: hi ha el que seu a primera fila, que fa 40 anys que és el mateix, i l’altre, aquell dels discursos, i aquell altre de les preguntes estúpides, i a mi m’agraden tots.P. Va.R. Que sí, i d’acord que hi ha fenòmens nous, per exemple el tema de l’absentisme, però això és conseqüència d’un canvi d’actitud de part dels estudiants? La pregunta no és per què no venen a classe, sinó per què continuen venint. Si tot es troba als campus virtuals i tot depèn de l’examen o la prova que has de passar de manera immediata, i que tan sovint t’impedeix de venir a classe, què punyetes els has de retreure? El canvi saps quin és? Que jo l’últim curs el faci assegut en un racó en comptes d’estar assegut o dret a la meva tarima, cosa que em donava una presència. S’ha instaurat una tecnocràcia pedagògica que és mortífera, perquè en definitiva el que fa és dissoldre aquella dimensió gairebé somàtica de la relació entre un tipus que es guanya la vida fent classes i algú que en principi té interès en el que diu. Les tutories que fèiem al bar no tenien res d’original, en vaig aprendre dels meus mestres, gent com Danielle Provansal o Jesús Contreras, Maria Jesús Buxó o la insuperable Josefina Roma, però no parlo d’horitzontalitat ni de proximitat. Parlo d’una relació fonamentada en el cara a cara, la comunicació directa, l’ensenyament en un sentit literal. L’estudiant ha d’estar al centre de la nostra feina docent, mira que és fàcil. P. A mi Llorenç Prats em va renyar per defensar la tesina en samarreta imperi.R. Mal fet. Tu, no ell. Desafiar és un art, no pas una brometa estètica.P. Bo, recordo que no es tractava d’anar a classe i prou: el fet universitari travessava la nostra vida sencera.R. Però ara ja no. Abans baixaves al bar i sempre hi havia algú fent un cafè, per dir-ho així. La conversa era infinita. Ara el bar, si és que n’hi ha, ha perdut el seu aspecte axial. P. Posats a recordar, recorda quan vostè i uns quants fundem el col·lectiu Ariadna Pi a la Reina d’Àfrica?R. Coi, allò era il·legal, però no ens deien res. La qüestió és que no ens deia res ningú, i saps per què? Ens vam dedicar a assaltar coses i tal, en dèiem expropiacions, recordes? La festa de pijames a l’IKEA, l’ocupació del Ritz el dia 1 de maig, o del Liceu el dia que estrenaven temporada, o el segrest del Bus Turístic per anar al CIES, i és clar, la invasió per terra, mar i aire del Fòrum 2004. I allò de la Torre Agbar: vam inventar que l’Ariadna Pi necessitava un pis, com la resta de joves i que, com que no li’n va tocar cap, vam anar a sortejar la Torre Agbar, una performance amb paperetes i tot, per sortejar els despatxos de la famosa torre. I van i em denuncien. Però ens vam dissoldre, tu.P. Per la denúncia?R. No! A la vista oral em deixen en pau perquè diuen que tot allò era performàtic, i em vaig enfadar. Coi, nosaltres volíem sortir a la tele, embolicar la troca, denunciar coses i que se’n parlés, i va i ens diuen que fem performances. Però és clar, tot allò casava molt bé amb la Barcelona del moment, tot superguai, fins al punt que un col·lega meu visita una exposició de Martí Peran al CCCB, que es deia Post-it City, i ve i m’explica que es parla d’Ariadna Pi i que es diu que som performers. És clar, automàticament desapareixem! El millor que pot fer un dissident, quan li diuen que és dissident, és esfumar-se. Però mira: si recordes la invasió de l’IKEA per passar la nit, ningú es va fixar que una de les persones implicades era una jove Ada Colau. De vegades em trucava per si teníem res preparat.P. Això ho duc apuntat: vol dir que no es va penedir una mica d’haver-la “apadrinat”, quan Colau fa el salt a la política?R. Home, no ho sé. No ho trobo un error, si més no si no hi posem context, però em penedeixo de certes coses, és clar. Va, per comparar-ho amb una altra cosa, jo em vaig creure allò de la transició democràtica. Estava convençut que seria un pas endavant per al socialisme, i després bona part dels meus referents polítics acaben a l’Ajuntament, saps? Encara hi son, alguns, molts, amorrats.Els que han donat sempre la cara eren els que no tenien grans ideologiesP. L’hi dic d’una altra manera. Alguns dels que ho vam donar tot l’U d’Octubre i els anys previs ja ens ensumàvem que allò embarrancaria, i no obstant hi vam deixar la pell.R. És clar! El meu cas és radical, perdona, mai vaig estar a primera línia del 15-M, perquè allò em va semblar, des del primer dia, l’intent de muntar una mena de fira medieval a la plaça de Catalunya, però hi vaig participar. Una cosa és que no hi hagi res a fer i l’altra és que no s’hagi de fer res. Tu et pots complicar la vida en causes que no et creus del tot. A més, ni tan sols és una qüestió conscient. Pensa que jo soc dels que van anar a l’aeroport, i amb bicicleta! I pel camí pensava, coi, sí que som pocs, i resulta que la penya anava en tren! O sigui, vaig tornar per l’autovia de Castelldefels amb la bici i mort de pena. Però no ens enganyem, perquè no té res a veure: tot això que em demanes és l’imperatiu categòric, i tu has de fer el que has de fer. I, en definitiva, és que ni tan sols pots triar. No pots triar mai. Vull dir, a mi, quan m’interrogaven per la denúncia de la Torre Agbar i em deien que era impropi d’una persona eminent complicar-se la vida d’aquella manera, i a sobre fer-se’n responsable, o sigui que ho trobaven un enigma, jo els contestava que no en tenia ni idea. I el mosso em deia que si me’n feia responsable volia dir que em declarava culpable, però és clar, explicar a un mosso la diferència entre culpa i responsabilitat, a veure qui s’hi posa. Els meus referents morals són herois ambivalents com Humphrey Bogart, o personatges de John Huston, o què me’n dius de Sam Peckinpah i Grupo salvaje, allò del «Vamos? Vamos!», saps? O sigui, grans cínics que sempre donen la cara. Al contrari de la facultat, per exemple, on tenim uns radicals esplèndids que a l’hora de la veritat no els veus enlloc. O dit d’una altra manera, i t’ho dic per experiència històrica, els que han donat sempre la cara eren els que no tenien grans ideologies, no tenien grans principis, tenien principis diguem-ne petits, i, ah, tot això confirma el paradigma que tot el que fem a la vida és per quedar bé!P. Home, a mi a Urquinaona em van gasejar i picar.R. I això et fa quedar bé de collons, la teva lleialtat.P. Molt, però parlem d’un altre canvi a les aules, dues paraules: Me Too.R. Segur, seguríssim que algú em pot retreure no haver estat curós en algun moment, i això és bo que passi, que m’ho diguin si és el cas, sisplau. Ara, tornem al ruedo: no m’he tancat al despatx mai amb ningú ni m’he assegut ningú a la falda tot prometent-li una matrícula d’honor. I, en aquest sentit, he topat més amb els amics anarquistes, però no per assetjador, sinó per militant comunista: és això, el que m’ha fet poc confiable.P. Jo recordo un paio estripant-te el carnet del partit, una nit a la Reina d’Àfrica.R. Allò era crònicament crònic. Cada vegada que muntava alguna cosa, una petita part, els anarquistes, s’hi posaven en contra. I ho dic a tall anecdòtic, però és clar, alguns deien que soc estalinista, i tot plegat tenyia fins i tot els grups d’investigació de la universitat, convertint-los en espais on era molt difícil parlar de política. I ho dic amb simpatia, perquè veig que la divisió entre comunistes i anarquistes és eterna. No és un retret, doncs, però pocs que som, en fi, llàstima que no anem plegats. Però no passa res: al setembre trec un llibre, Todas las ciudades están poseídas, amb l’editorial Capitán Swing i els de la Ciutat Invisible em conviden a presentar-lo, o sigui que tot en ordre.P. A veure, tothom es fa vell.R. Bé, a mi m’afalaga que els anarquistes em critiquin. Una persona que cau bé a tothom no és de fiar, vaja, i segur que entre els escriptors, el teu gremi d’ara, segur que trobaries exemples del típic paio que cau bé a tothom. Però que els quedi clar, als meus anarquistes: jo no estic en contra del poder. Jo estic a favor de prendre’l i fer-lo servir. El que passa, i entenc una de les crítiques que em fan, és que he tingut massa relació amb els mitjans de comunicació, la tele, la ràdio i la premsa, i això genera desconfiança. La contaminació és terrible, un estigma. De fet, aquesta entrevista que em fas ja em fa menys digne als ulls de més d’un. Fins i tot a l’acadèmia, perquè sortir-ne és un crim imprudent, implica mirar d’explicar coses a fora.P. La puresa, no tothom pot fer d’Andreu Nin i acabar en un marge.R. En qualsevol cas, crec que he mantingut un cert equilibri. M’he exposat, sí, però de la mateixa manera que desconfio dels mitjans, pam, hi he col·laborat. És com la cosa de l’independentisme: d’una banda em veuen com un xarnego agraït, i de l’altra com un traïdor a la causa dels orígens, i viceversa: els uns em diuen que soc un espanyolista encobert i uns altres em diuen que, gràcies a Déu, m’he dissolt en la catalanitat. No sé, vaig remar molt pel Procés i això em va comportar problemes amb els meus. Coi, mires als calaixos del PCU, que als anys trenta era d’un independentisme real, d’arrel marxista-leninista, o el POUM mateix. Però cal contextualitzar: jo creia que havíem d’aprofitar la conjuntura, i pensa que Orriols ni existia. P. L’acadèmia és un lloc de poder.R. L’acadèmia té aspectes una miqueta miserables, i és una autèntica pena que una part de l’energia que un professor dedica de la seva feina estigui consagrada a obtenir resultats en revistes indexades que li permetin ser, literalment, no pas competent, sinó competitiu. No pots aspirar al reconeixement acadèmic i deixar de banda l’opinió que tinguin de tu els estudiants. O per exemple els llibres, tu escrius uns quants assajos al marge i no computen, però en canvi computen articles en revistes indexades que no llegirà ni Déu. Hi ha una màfia de revistes indexades que ja en parlarem un altre dia. Però fer un llibre que estigui en condicions d’augmentar el coneixement, això no té cap mena d’incidència, i a sobre alguns companys de l’acadèmia ho troben entre deshonest i dissident. L’acadèmia ens vol a cobert, treballant per a ella, un sistema que ningú acaba de saber la dimensió real que té.P. Recordo que estava al darrere de moltes traduccions al català de clàssics de l’Antropologia.R. Tu diràs, i tot ho feia després de sopar, si no de matinada. Traduccions de Lévi-Strauss, Durkheim o Condominas, o encarregades, moltes a l’editorial Icària, una col·lecció en català que va desaparèixer. Llibres de Maurice Leenhardt, Franz Boas, Marcel Mauss, Bronislaw Malinowski, Michel Leiris i tal, veritables joies, però al final la Generalitat ens va tancar l’aixeta. P. A França funciona al revés que aquí, publicar fora compta.R. A Catalunya, a Espanya, qualsevol exposició pública, inclosa l’editorial, implica, automàticament, una font de sospita. Perquè l’acadèmia funciona com una ETT, plena de gent que té un currículum més bo que el meu i que, mentrestant, s’arrossega fent articles indexables i cobrant molles de pa.P. Bo, recordo un dia que el cap de departament on jo m’estava ens va dir que els alumnes ja no eren usuaris sinó clients, i vaig plegar.R. És una trituradora. Importa el teu servilisme respecte d’un sistema en què el coneixement i la seva distribució semblen el que menys importa. Importa, bàsicament, entrar en certs paràmetres, que, a més a més, són computables. A veure, jo feia i he fet sempre les classes en català, de la manera més natural. Al màster, però, vaig passar al castellà, perquè, com dius, ja no eren alumnes, sinó clients, i el client sempre té la raó. Pagaven, saps? Per no dir que tot està muntat perquè sempre s’hagin de quedar. Has fet el grau? Et toca un màster. Has fet el màster? Vine, que tenim més productes que “necessites”.P. I ara que farà?R. No estic cansat, però atrotinat sí. Potser em dedico a regar les plantes, als nets, no ho sé, a mirar obres amb les mans plegades al darrere. M’estic venent els llibres, tu, d’un en un.