La cultura és el resultat d’una proposta artística combinada amb giragonses administratives infinites que l’escanyen i la fan possible alhora. Ho hem vist les últimes setmanes: la institucionalització, que havia de resoldre problemes del sector cultural, desperta més desconfiança que mai. Hem sabut fa poc que Josep Maria Mestres serà el nou director artístic del TNC i Valentín Roma del Macba; durant els darrers mesos, Lluís Nacenta ha entrat al DHub, Rosario Peiró al Museu Picasso, Isabel Graupera al Museu Etnològic, Mònica Borrell al d’Arqueologia de Catalunya, Maria José Cifuentes al Mercat de les Flors, Elena Juncosa al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Lídia Fàbregas al Museu Episcopal de Vic, Carme Clusellas continuarà al capdavant del Museu de Girona…; abans de l’agost sabrem qui hi haurà al capdavant de la Fundació Miró, La Virreina i La Capella. Els concursos, per la seva naturalesa, no són notícia, però a banda de la coincidència temporal, que ens permet dibuixar un nou mapa dels equipaments culturals catalans, alguns han arribat envoltats de sospita.Aquesta mateixa setmana s’ha publicat l’informe anual sobre l’estat del sector cultural del CoNCA, que advertia a les conclusions que, a l’etern problema de la falta de recursos, s’hi comença a afegir la descon­fiança. Sempre hi ha hagut rumors i certa opacitat, però sorprèn que ho reculli un document oficial. Entre els conflictes de governança, l’informe esmenta casos com el concurs de direcció per al DHub, “qüestionat per entitats del sector per manca de garanties de transparència i lliure concurrència”; però també el projecte Museu Habitat, de Manuel Borja-Villel, tant per “les condicions d’exhibició d’obres com per la manca de consens institucional”; el Teatre Arnau, que passarà d’un projecte de gestió comunitària a un model d’explotació publicoprivada i que “mostra com els canvis de model poden desfer processos participatius validats durant anys”; i la reestructuració de 3Cat, els treballadors de la qual han anunciat una vaga aquesta mateixa setmana. També van saltar les alarmes quan, amb el concurs ja publicat, les bases del TNC van eliminar un requisit (el d’una titulació universitària), o quan 24 hores abans de l’anunci, la Plataforma d’Arts Visuals (PAV) va denunciar que el procés de selecció del Macba no comptava amb garanties professionals. A Girona, el col·lectiu de Crítics de Cinema, una entitat sense ànim de lucre que va impulsar el Cinema Truffaut, ha denunciat irregularitats en el concurs que els ha fet perdre’n la gestió a favor d’una empresa privada.Com es trien, els directors?Si parlem de transparència, el cas del DHub, que menciona l’informe del CoNCA, suposa un pas endavant. La PAV va demanar a finals del 2025 que s’aturés el concurs de direcció. A banda de convocar-se amb un termini massa curt, denunciaven que no hi havia cap membre independent de l’Ajuntament a la comissió de valoració, ni tampoc cap criteri de valoració numèrica. És a dir, que res no garantia que la convocatòria no fos un vestit a mida. “Hem anat avançant en la professionalització, no des de la construcció i el diàleg sinó a costa de queixes”, afirmen des de l’Associació Catalana de Crítica d’Art, integrants de la PAV. A partir de la denúncia del concurs del DHub, es va crear per primera vegada una taula de diàleg entre el sector artístic i l’Ajuntament. Si ens remuntem a l’origen d’aquesta preocupació per la transparència, anem a parar al 2007. Manuel ­Borja-Villel va ser triat director al Reina Sofía complint un manual de bones pràctiques “escadusser, però que va establir un precedent”, expliquen des de l’ACCA. Eren els anys de la crisi i dels moviments socials dels indignats, que qüestionaven la netedat de les institucions. En aquest context, es va anar creant una cultura de la rendició de comptes a dues bandes: l’administració va començar a sofisticar els concursos per triar directors que fins llavors havien estat nomenats a dit i ocupat despatxos durant molts anys; i els sectors culturals van començar a reclamar la professionalització d’aquests rols. Si saltem deu anys en el temps, segons Ingrid Guardiola, la sortida de Lluís Pasqual del Teatre Lliure, el 2018, és un bon resum d’aquesta transformació, perquè condensa una “doble crítica: la dels abusos de poder de la cultura oficial, i la dels abusos de poder específic, del cas MeToo que va fer saltar les alarmes”. Després de dirigir el Bòlit durant quatre anys, Guardiola ha publicat l’assaig La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona sobre la burocratització de la societat en general i del sector cultural en concret, i opina que l’aparell institucional “funciona més bé que mai, i per això hi ha més queixa que mai”. L’any 2024, la PAV va publicar el seu Codi de Bones Pràctiques per a Concursos de Direcció, i ara vol que sigui un referent europeu. Sempre que parlem d’art i diners públics, arribem a un conflicte irresoluble entre independència intel·lectual i la responabilitat política de marcar un rumb cultural; entre el marge de flexibilitat i risc que requereix la creació i les garanties democràtiques. Després d’un sondeig a molts professionals del sector, trobem dues visions oposades. Mentre que la PAV reclama sistemes de valoració per punts i celebra que s’estigui avançant cap a la professionalització dels concursos, els teatres nacionals francesos, com l’Odéon o el Colline, trien el seu director artístic per invitació a proposta del patronat, i així s’asseguren que al capdavant hi ha un nom capaç de projectar-los internacio­nalment. “Pot ser igual o més transparent que un concurs (del qual a vegades no en coneixem bé les bases) que un equipament expliqui quina és la seva política cultural i encarregui un projecte que s’hi adequi”, afirma Juan Carlos Martel, exdirector del Teatre Lliure. Marc Roig, professor de política cultural i autor de Barcelona, cultura sense capital (PAMSA), hi està d’acord: “Les institucions culturals s’han gerencia­litzat i intenten demostrar que funcionen perquè estan acomplexades; però si una institució té clars els seus objectius i l’espai que ocupa, no hauria de tenir por de fer apostes de risc”. Guardiola afirma que la transparència del concurs és parcial, perquè no garanteix la llibertat creativa amb què, un cop seleccio­nat, el director durà a terme la seva idea, sovint esclava de cul-de-sacs administratius i pressupostaris: “Un bon concurs hauria de vetllar perquè no guanyi aquell que causarà menys problemes, aquell que farà que la política s’infiltri per la via del tutelatge”.Una altra derivada inesperada de la sacralització del concurs és un excés de personalisme: “Quan van pujar els Comuns el 2015, es parlava de noves governances horitzontals, però ja s’ha donat per perdut, perquè la maquinària burocràtica és tan rígida que ho fa impossible”, afirma Guardiola: no es poden presentar direccions col·legiades a concursos com el del Macba. “Hi ha el mateix model personalista que abans, però ara l’abús ja no el fa la persona, sinó la institució”. Andreu Gomila, des de fa poc programador del Teatre de Sant Cugat, defensa el model del Liceu, amb el poder tripartit entre un director general, un director artístic i un director musical convidat: “El problema del sistema actual és que els artistes, amb comptades excepcions, fan dels seus teatres àrees privades de caça”, escrivia a la revista Entreacte. Des de l’administració, consideren que l’equilibri entre el rigor del procés i la qualitat de la proposta artística és cada vegada millor. Josep Maria Carreté, secretari general del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, posa el concurs del TNC com a exemple de bones pràctiques: de 40 currículums se’n van triar 10, que van haver de presentar propostes artístiques anònimes a un tribunal format per tres càrrecs polítics, entre ells el president del Consell d’Administració del TNC, Joan Francesc Marco, i quatre experts independents: “Per primera vegada, els candidats no havien de presentar només una proposta de programació, sinó també una idea de futur per al teatre”. Quan li demanem per millores per a aquests concursos, Carreté afirma que vol incloure una compensació econòmica per a tothom que es presenti a un concurs de direcció, com es fa en l’àmbit de l’arquitectura. El TNC i el MacbaPer l’envergadura dels equipaments i el seu valor simbòlic, probablement els canvis de direcció que han atret més expectatives són el TNC i el Macba. Tot i ser casos diferents (un teatre i un museu; un depèn de la Generalitat de Catalunya i l’altre és un Consorci entre Generalitat i Ajuntament de Barcelona), tenen en comú que esperem d’ells, d’una banda, que ens expliquin un llegat i una escena artística locals, i de l’altra, que ens representin a escala internacional. Tot i les sospites que han aixecat els concursos, la paraula més repetida quan s’han fallat és consens. En comú, Josep Maria Mestres i Valentín Roma tenen l’aval d’èxits recents (Gegant o L’Herència; vuit anys de programació amb personalitat a La Virreina), trajectòries molt sòlides i un coneixement profund de la institució que dirigiran. També s’ha destacat, en els dos casos, que arriba un home a substituir una dona (els finalistes pel TNC eren nou contra una), fet que duu a pensar que l’època dels lideratges femenins ha quedat en un gest cosmètic. Josep Maria Mestres és un director tradicionalment associat al Teatre Lliure, que ha treballat força en teatres privats i al TNC (i doblement titulat, cosa que dissipa les sospites de tria a dit). Davant d’una proposta que es preveu continuista, la principal preocupació del sector és d’homogeneïtzació entre els dos grans teatres públics i els privats. Segons Marc Roig, el TNC és “víctima o conseqüència del postolimpisme: s’han creat grans equipaments que no es corresponen amb les necessitats de política cultural de la ciutat. És innecessari que hi hagi dos teatres amb gairebé mil places d’aforament, perquè això obliga els directors a garantir que seran capaços d’omplir la sala. Però el TNC no pot ocupar el mateix espai que el teatre comercial”. Roig també assenyala cert estancament en un sistema cultural concret: “als anys vuitanta i noranta hi ha escena emergent (Àlex Rigola, Lluís Homar…) amb unes lluites en el camp artístic que els permeten consagrar-se a finals dels noranta i primers dels dos mil. Ara aquest fenomen no ha permès un relleu”. Oriol Puig Taulé, crític teatral, i Helena Tornero, presidenta de l’Associació Catalana de Dramatúrgia, coincideixen a reclamar més espai per a la dramatúrgia contemporània i un ventall més ampli de llenguatges als teatres públics. Entre les propostes de futur que mencionava Carreté, Mestres parlava d’un vincle més sòlid entre el TNC i els espais de formació, perquè el teatre serveixi com a palanca. Paradoxalment, en el món de l’art no es requereixen els criteris comercials del sistema teatral. De fet, Valentín Roma ha sigut elegit per sobre de propostes com la del conservador mexicà Cuauthemoc Medina, que probablement hauria portat al Macba grans noms de l’escena artística internacional, perquè Roma prometia un projecte coherent amb la col·lecció del museu. I tot i la polèmica de la convocatòria, el sector s’ha mostrat unànimement conforme amb la decisió. Segons Roig, “des del pas de Borja-Villel pel Macba, la voluntat d’internacionalització del museu s’ha anat diluint, per això s’han buscat perfils amb contacte internacional, com el d’Elvira Dyangani Ose, però la manera com ha marxat demostra que aquest criteri fa que es pugui passar pel museu pensant més en el circuit internacional que donant suport a la realitat catalana”. Roma coneix bé la col·lecció i el sector es mostra confiat que doni un rumb al museu, després de diversos anys de polèmiques per l’ampliació. A més, té una bona relació amb Pepe Serra, director del MNAC (també pendent d’ampliació i de concurs de direcció d’aquí a un any). Queda per veure si també hi haurà una retro­alimentació virtuosa amb la Fundació Miró, que des de l’Espai 13 projecta artistes contemporanis i està pendent de renovació del càrrec després que Marko Daniel marxi per desavinences amb el patronat i amb l’equip, però es respira certa esperança en la renovació d’un circuit que portava anys estancat. La sensació general és que la cultura del concurs ha passat de les il·lusions adolescents a les contradiccions pròpies de l’edat adulta. I també que l’estira-i-arronsa entre interessos polítics i fiscalització de les institucions és productiu. Però tots els experts conicideixen en la necessitat de trencar una barrera, aquella frase tan odiosa d’“arribar a nous públics” i que la cultura no quedi reduïda a un passatemps per al que Valentín Roma anomena “la burgesia sentimental”. El mateix informe del CoNCA confirmava que, si bé el consum cultural ha augmentat una mica, el perfil del consumidor habitual no varia. La rigidesa del sistema cultural permetrà sostenir-lo, però justament la funció de la cultura pública no és mantenir les coses com estan, sinó obrir nous espais.