“Una absoluta benedicció”, així defineix la directora, guionista i actriu Aina Clotet el seu triomf al Festival de Canes. La creadora ha tornat de la Croissette premiada a la Setmana de la Crítica com la millor interpretació revelació per Viva, el seu debut com a directora de llargmetratges. La fita arriba 30 anys després de començar amb 12 anys com a actriu a TV3 amb Estació d’enllaç, un trampolí que la va impulsar a combinar sèries per al gran públic com Velvet o Hierro amb projectes més independents i estimulants com els de Mar Coll, o confiar en aventures com La filla d’algú ―una de les seves millors interpretacions―, pel·lícula col·lectiva que era un projecte de final de carrera de l’ESCAC. Després de dirigir, escriure i protagonitzar la refrescant sèrie Això no és Suècia, Viva està escrita pel tàndem creatiu que forma amb Valentina Viso ―també guionista d’Això no és Suècia amb Daniel González―. En aquest llarg, Clotet interpreta la Nora, una investigadora científica que ha superat una mastectomia i un càncer de mama i que, als quaranta i pocs, amb un terror innat a quedar-se sola en un món xafogós i asfixiant per la sequera, li venen unes ganes tremendes de gaudir, d’experimentar i de sentir que no té orxata a les venes. La cineasta del moment ens cita a les oficines de Funicular Films, la productora que codirigeix amb Jan Andreu, el seu germà Marc Clotet i Marta Baldó. Pocs dies abans de l’estrena oficial de Viva, porta un matí de promoció intensa. Acaba de penjar un zoom compartit amb altres cineastes dones, realitzat per una reputada revista cinematogràfica francesa, sobre la generació prodigiosa de creadores que ha renovat la indústria cinematogràfica fent-se-la seva. “A França estan molt interessats a saber què passa amb les directores espanyoles”, aclareix.Pregunta. Com és que ha trigat tant a dirigir un llarg si es va graduar en Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra ja fa més de vint anys? Resposta. Suposo que tinc un recorregut diferent de la gent que només vol dirigir. Jo vinc de la interpretació i de ser actriu, que era la meva vocació i la meva professió. Però va ser a la carrera on vaig descobrir que m’agradava molt escriure. En realitat, mai he deixat de fer guions.P. Als inicis dels 2000 les estudiants no es projectaven tant com a directores.R. Crec que hi havia una barreja entre la falta de referents i el fet que no semblava gaire real. Amb el temps, i la meva pròpia preparació, han sorgit moltes dones i hem creat xarxa. Això, de fet, era el que comentàvem totes avui a la xerrada per Zoom amb el mitjà francès. Hi érem Valentina Viso, Carla Simón, Pilar Palomero, Belén Funes, Mar Coll i Alauda Ruiz de Azúa. Ha sigut molt maco, però faltaven moltes que sí que són en un grup de WhatsApp que compartim, que va sorgir d’una reunió de premsa i cada cop s’ha anat fent més gran.P. Què implica aquesta xarxa que han creat?R. És molt important que algú vingui i et digui: “Estàs més que preparada per dirigir”, i així t’ho comencis a creure. Saber que ho pots fer des del dubte i des de les pors, però també confiant en una xarxa molt generosa en què ens llegim els guions les unes a les altres i ens passem consells constants inclús a la sala de muntatge. Amb la Mar [Coll] he codirigit la sèrie i em sento molt beneïda d’haver començat amb ella. La Valentina [Viso] és la meva parella creativa i la Carla [Simón] s’ha mirat talls de la meva pel·lícula i m’ha donat feedback. És un suport i un impuls constants. Això ha fet que per a les noves generacions ja no sigui tan boig dir que una dona vol dirigir una pel·lícula. P. Sempre recorda que les ajudes institucionals també han impulsat aquest canvi.R. Sí, encara intentem trencar sostres, però amb el finançament encara hi ha un abisme. Els nostres pressuposts són molt inferiors als dels homes directors. Hi ha una bretxa molt forta. Les directores mai superem els quatre milions de pressupost. Per què no comptem amb els deu milions dels directors homes que hi havia aquest any a la secció oficial de Canes? La societat necessita que els homes també vegin pel·lícules liderades per donesP. Per què passa?R. Crec que encara hi ha aquesta malinterpretació de la mirada, i dir que hi ha “un cinema de dones”. No, això no és així. La societat necessita que els homes també vegin pel·lícules liderades per dones, com sempre hem vist les mirades masculines. Els homes també poden veure el desig a través d’una dona i que sigui universal.P. De fet, Viva és una pel·lícula molt calenta. Fa moltíssima calor ambiental, els cossos suen moltíssim, però també estan molt encesos.R. Era una cosa que m’obsessionava: parlar del desig d’una dona de 40 anys i com el desig es vehicula a través de la por que acumula després de superar un càncer de mama. Aquí la coordinació d’intimitat també ha sigut clau. Els actors i actrius no hem de tornar a rodar sense aquesta protecció. P. A la Nora li explota el desig amb un home 15 anys més jove que ella, però el joc de poder, aquí, és positiu. Ell, de fet, li ensenya a ella com alliberar-se, li mostra el camí. R. La joventut d’ell ajudava a explicar la recerca de risc de la protagonista. Vull pensar que les noves generacions venen molt més alliberades i accepten més els cossos no normatius. M’han destacat molt la diferència d’edat en aquesta relació, però al cinema veiem homes de 40 anys amb noies de 25, i allà sí que està normalitzat.P. La cicatriu de la seva mastectomía a la pel·lícula és molt real. R. Em van assessorar molt bé a Can Ruti i per aconseguir-la eren dues hores de maquillatge cada dia de rodatge. És molt fort perquè internacionalment ens han trucat i ens han preguntat diverses vegades si era veritat. Fins i tot s’ha mencionat en alguna crítica com si fos la meva història. No ho és.P. Amb Valentina Viso ha creat un guió en què la protagonista és molt ridícula, hi ha molt de sentit de l’humor. Passa com a la sèrie, però el to i fins i tot les cases que surten no tenen res a veure.R. Aquí hi ha una barreja d’ironia, sarcasme i comèdia, que ens agrada molt i ja es podia veure a Això no és Suècia, però volíem fer un projecte que no hi tingués res a veure temàticament ni visualment. La seva recerca del desig està marcada per la imperfecció i per la vitalitat per trencar amb l’asfíxia i la rectitud. P. La salut mental també sobrevola, amb escenes molt còmiques en què s’empastillen fins i tot les monges. R. Sí, volíem mostrar que el món està en crisi, no només la protagonista. Com l’escena amb l’alumne que diu que té ecoansietat. Si ho hem ficat és perquè ens volem apropar a aquestes problemàtiques des de l’humor i amb la possibilitat de riure de nosaltres mateixes. És la nostra teràpia: arribar als temes complexos a través del riure. I també perquè no em vull prendre massa seriosament. No m’agrada la solemnitat. P. El càsting és totalment inesperat. La seva mare és Lloll Bertran i el seu pare, que és investigador com el seu pare a la vida real [Bonaventura Clotet], és Willy Toledo. R. La Nora és un personatge molt erràtic, i necessitàvem anar als seus pares per entendre-la. Amb els dos ho vaig tenir molt clar: necessitava actors que fessin comèdia, els còmics són genis. De la Lloll soc fan des de petita, i el Willy és immens. A mi m’inspira molt Mike White, el creador de White Lotus, que fa uns càstings icònics i on els secundaris són perfectes. Encara que tinguin una frase, han d’aportar i ajudar a alimentar tot el relat. P. El Periódico ha informat de la investigació d’un nou cas d’abusos a la indústria, en aquest cas s’ha detingut el productor Xavier Atance. Quina reflexió en fa?R. Desconec el cas, però crec que és important generar llocs de seguretat i que cada vegada sentim que estem més protegides i segures. Hem deixat de normalitzar actituds que no ho eren. Em sento molt orgullosa de formar part de l’Acadèmica del Cinema Català, que ha sigut pionera en el servei de prevenció i d’atenció d’abusos. Em sembla molt positiu haver perdut la por a denunciar els abusos sexuals i de poder.