D’Els arbres no s’ho mereixen ens criden l’atenció el títol, que era el nom de la secció sobre llibres d’un programa radiofònic en què participaven Enric Gomà i Màrius Serra, i que tant l’un com l’altre avalin els setze contes que s’hi agrupen; el primer amb la frase final de la ressenya entusiasta que li va dedicar a la revista digital Núvol, reproduïda a la faixa publicitària, i el segon amb un pròleg, ens garanteixen que probablement no perdrem el temps una vegada ens hi posem. Ens atrau, també, que es tracti de la segona edició d’una opera prima publicada fa tan sols tres mesos; ens encurioseixen, a més, l’enigmàtica sequedat de la nota biogràfica de l’autor, Pol Estrada (“Castellcir, 1998. Encara no ha fet res”), i la frase del llibre que hi figura a manera de tast: “—¿Encara no saps, amb quatre anys que tens, que el pipí i la caca dels altres no es toquen?”.Com que Màrius Serra prologa el llibre, recordarem unes paraules seves sobre el cerimonial creatiu dels membres d’Oulipo —la destresa, l’enginy i la tècnica de Queneau i companyia—, que ens serviran per distingir els dos tipus de contes d’Els arbres no s’ho mereixen: “El resultat d’aquest desplegament de perícia és un gimnàs estrafolari ple d’aparells estranys i d’atletes que practiquen exercicis tan absurds com interessants d’explicar (...) De tard en tard un d’aquests atletes surt del gimnàs i ens delecta amb alguna actuació extraordinària. La vida manual d’ús de Georges Perec, per exemple. O Si una nit d’hivern d’Italo Calvino. Però en general només es tracta d’estar en forma. A punt”. En cap moment se’ns acudirà etiquetar Pol Estrada d’oulipista, però en bona part d’Els arbres no s’ho mereixen tenim la sensació de presen­ciar els rituals, l’entrenament o el que sigui d’un gimnasta de la prosa, d’un estrateg de l’ímpetu imaginatiu, d’un cercador del rapte formal, d’un humorista fulminant i truculent. És el que passa, per exemple, a ‘L’home se suïcida’ —la narració avança a través de parèntesis dins d’altres parèntesis—; és aquella argúcia de desmuntar faules populars, com a ‘Cirurgia’, on l’Home dels Nassos reapareix, com cada any, amb l’eterna condemna que li és pròpia; és la voluntat de conduir el conte cap a un final apoteòsic —mirem, posem per cas, els monòlegs trastocats dels dos pares proclius al desequilibri de ‘No sabeu el que he fet per vosaltres’ i ‘La mecànica de la ceguera’—, i que potser no ho acaba de ser tant com es pretén.Contemplem amb expectació els exercicis de Pol Estrada per posar-se a punt, però encara ens agrada més quan ens ensenya l’òptima força de què disposa per dur endavant uns relats d’alè narratiu més contundent. Ens plau que a ‘La mecànica de la sang’, a la fi, se’n rigui de la diversió experimental; admirem el to impassible i la crueltat naïf amb què, a ‘Faula’, ens conta una classe cadavèrica a la Sala de Graus de la Universitat; no ens podem estar de meravellar-nos amb ‘Imagineu-vos el ­plaer­ en una safata’, on converteix en un thriller de terror psicològic el vagareig pel Pati dels Tarongers d’un solitari president de la Generalitat entossudit a treure’s dels narius uns mocs i menjar-se’ls tot seguit; i us enlluernarà el que segurament deu ser el millor conte d’Els arbres no s’ho mereixen, ‘La meva versió sobre el cas del nan i la polèmica que ha generat’, en què Estrada minimitza obcecadament el plany i el dolor per centrar-se en l’exploració d’un humor tan càustic i espinós com el de Quim Monzó o Etgar Keret.Els arbres no s’ho mereixen Pol Estrada Pròleg de Màrius SerraEdicions de la Ela Geminada. 231 pàgines. 18,90 euros