Quedo amb en Josep Pedrals (Barcelona, 47 anys) a la mítica biblioteca de son pare. És dimarts de matí i els fills corren pel despatx perquè hi ha vaga de mestres. Els té treballant: li ordenen la Bernat Metge, comproven quins volums falten amb un Excel imprès i un bolígraf. Em fa il·lusió fer aquesta entrevista. D’una banda, perquè el llibre que publica amb Arcàdia, Poeticismes, és una conversa a la deriva sobre això i allò, i parlar-ne amb ell vol dir seguir-lo llegint. El llibre és un follet a la butxaca, un Josepet que t’explica coses. De l’altra, perquè en Pedrals és un poeta alegre ―i no n’hi ha gaires.Pregunta. Com ha sigut el procés d’escriptura de Poeticismes? Són articles que tenia publicats i que ha relligat? Resposta. I coses diverses. Hi ha discursos, hi ha trossos d’un xou... M’ho he passat molt bé intentant donar un fil a tot plegat. El fil del llibre és anar cap aquí, anar cap allà. Són pensaments meus que en vaig fent sempre. De fet, el llibre ja està publicat però me n’han sortit de nous.P. És una temptativa de fer una poètica personal? R. Més aviat són efectes colaterals d’un lector. De llegir molta poesia i intentar veure com funcionen alguns mecanismes poètics. Una derivada al voltant dels fets estètics: a vegades parlo de punyetes que veig pel món. La poesia té aquesta cosa: com que tot pot ser poesia... doncs vinga, agafo per aquí, agafo per allà.P. D’una poètica de la deriva?R. Sí, per això dic que és un passeig.P. Ara això, ara allò.R. Sí, divagar és la base de l’assaig, no? És Montaigne i tot això.P. Sí.R. Sí.P. Molt bé. Volia preguntar-li tres coses sobre vostè. Primer: tenint en compte que vivim en un món espantós, com s’ho fa per ser un poeta alegre?R. Perquè visc molt en el meu món. De fet, quan em fixo gaire en el món real m’enfado i deixo de ser un poeta alegre. Quan escrivia un sonet al dia a l’Ara, acabava de mal humor. Si llegeixes les notícies cada dia i t’assabentes de tots els lladres que hi ha, a tot arreu, t’agafa un mal rotllo de dir: però quina merda de món. Soc més feliç a la biblioteca veient com tot això, en realitat, ja passava fa cinc-cents anys. Per anar trampejant perquè la vida... escolta. Qui canta els mals espanta.P. Segona: es considera epicuri?R. Sí, bastant. (Riu.) Allò tan tonto del carpe diem? Però vinga, que ja que hi som... Els epicuris no són necessàriament uns eufòrics. Poden ser tranquils. (Entra un dels fills amb un bric de llet.) Tot bé, Fèlix? Esteu esmorzant? (Busca una cosa en un armari i se’n va.) Bueno. Ni Cassio.P. I tres: què en pensa de les entrevistes?R. (Riu.) A mi m’agraden. Parlar amb la gent és una cosa que m’agrada. Per a mi sortir de festa era anar a xerrar. Ballar també, però suava massa.Cada poema és una manera de dir t’estimo diferentP. Sobre la poesia volia preguntar-li: està d’acord amb Nabokov quan diu que tots els poemes d’amor diuen t’estimo?R. Suposo. Sí. No? Potser, sí. A veure. Hi ha maneres de dir t’estimo molt diferents, esclar.P. Ho deia per la diferència entre la funció poètica del llenguatge i la funció informativa, de la qual parla al llibre. Si jo t’informo que t’estimo, potser no té gaire gràcia.R. La gràcia és que cada poema és una manera de dir t’estimo diferent. Tots diem el mateix, però ho diem a algú diferent. No li diràs t’estimo igual a tothom, no? Si no, és que ets un cràpula.P. Creu que hi ha una relació inherent entre la poesia i l’amor?R. Bueno, sí, sense amor no hi ha poesia. Amor per les coses, per la gent. Un mínim apreci! Si vols deixar una cosa escrita als altres, cal un amor.P. Pot ser un amor teològic.R. Sí. A la natura o al déu que ha parit aquesta meravella.P. Quina relació té amb Déu?R. És un vaivé. Tenim, tenim... (Riu.) Tenim.P. Un affair?R. És que estic acabant un llibre que sortirà al novembre. Fa temps que m’havia plantejat fer un cant espiritual. Però com que la meva relació amb Déu és un anar i venir, se’m va acudir que era més aviat una dansa. Per això el poema es diu El cancan espiritual. (Riem.)P. En el llibre afirma que la rima és dolça.R. Sí, perquè genera una expectativa i la compleix.P. Té un bon coneixement dels panorames poètics contemporanis de les llengües romàniques. Li sembla que el cas del català és una anomalia, per la seva fidelitat als sistemes mètrics? O això és més comú del que sembla?R. És més comú del que sembla. A Itàlia, un tio va escriure fa tres o quatre anys una història de la filosofia amb sonets. Sonets perfectes. Aquí ens hem mirat més la rima i d’allò perquè tenim una tradició que ens l’han coartat tant que necessitem recuperar-nos de les deficiències imposades, o generar-ne algunes per plaer. O potser és al revés: potser ho fem perquè la llengua catalana sona tan bé...P. El perquè deu tenir a veure amb la defensa, l’atac i l’amor.R. Hi ha ganes de treballar segons què per desenvolupar la llengua. Tots tenim una funció. Tenim un material amb unes potencialitats que no han estat del tot explotades. No està ni estudiada, tota la història de la poesia catalana, hi ha una feinada per fer... Potser estem massa acostumats a les literatures grosses, que estan estudiades al mil·límetre.P. Una cosa horrible d’escriure en castellà ha de ser no saber per on començar a causa de la sensació angoixant que ja està tot molt ben fet. O en anglès.R. O en francès.P. Ha de ser horrorós. R. Nosaltres podem fer això que fem i encara cola. (Riem.) P. Ens ho passem bé i és ètic.R. Encara cola i fins i tot és útil i excusable. (Riem.) A Catalunya necessitem recuperar-nos de les deficiències imposades, o generar-ne algunes per plaerP. El seu domini mètric, ve de natura?R. En part sí i en part perquè vaig estudiar-ne molt el ritme. Investigant, vaig anar a petar a Meschonnic i les seves investigacions sobre el poema i el compàs, la música. Vaig demanar-li a un col·lega un model de totes les possibilitats accentuals que hi hauria en els versos d’art menor. Llavors, vaig fer quartetes amb tots els models possibles.P. De quin nombre estem parlant?R. Era una animalada. Milers. Els vaig anar fent i omplint, i em vaig ratllar amb el tema durant anys.P. Però això era un exercici d’investigació?R. Sí. De fet, la meva idea era escriure’ls tots i passar-los a músics perquè em diguessin quina transmissió rítmica farien en un compàs. No ho vaig arribar a fer. Però esclar: no tothom ho transcriurà igual, el ritme del vers amb el del compàs. Com quan vaig fer la Cantània del 2007.P. Ah jo la vaig fer!R. La dels pirates?P. No. Aquesta no.R. (Canta:) Els pirates / els pirates / beuen rom / entre les ratesP. Molt bo.R. Doncs el compositor ho va desplaçar a un compàs de cinc en comptes de seguir el ritme binari que jo imaginava. Però esclar. Les possibilitats de lectura són infinites: pots condicionar el ritme d’un vers per com el diguis. La música és més pautada que la parla. P. Té un magatzem lèxic?R. Me’l faig avinent. Llegeixo molt, reprodueixo estructures sintàctiques, jugo amb frases cada vegada més rares. P. No fa servir Rimador.cat.R. No. A més, cada vegada vaig més a la rima assonant. He anat a parar a llocs que em semblen menys tancats. Hi ha moltes gradacions de rima. Si rimo arna m’agrada rimar-ho amb arma. Emparentar el so. La rima és una percepció: pot haver-hi gradació, pots jugar-hi de diferents maneres. No em cal un rimador, al revés: ara intento fer un poema en què la percepció del que rima s’allunyi i sembli la mateixa rima, però que a poc a poc no tinguin res a veure la rima del principi amb la del final. P. És com si s’hagués creat el seu propi Oulipo.R. En certa manera sí, perquè ho trobo molt divertit.P. A l’Oulipo són ratolins que es creen el seus propis laberints, però en seu cas fa l’efecte que hi ha més llibertat que una altra cosa: els laberints no són presons, són passejos.R. Són llocs per passar i crear efecte i afecte.P. A mi m’angoixaria.P. N’he fet tants que n’hi ha alguns que ja sé com els resoldré. A vegades és més divertit descobrir com ho resolc que no pas la cosa en si. Alguns no els resolc bé. En tinc un sobre les multiplicacions. Ves per on. Saps?P. Mmm.R. Pam x pam. Ull x ull. Dent x dent. Són multiplicacions raríssimes. Una dent al quadrat? Vull fer un poema on tots els versos siguin multiplicacions. L’he d’acabar de tancar, perquè em falta alguna cosa per resoldre’l. El final diu: fet i fet / catorfe. (Riem.)Poeticismes. Un passeig pel coneixement poèticJosep PedralsArcàdia142 pàgines. 22 euros