Barcelona i la Sagrada Família són dues grans marques internacionals que durant dècades han viscut d’esquena una de l’altra. I, quan s’han relacionat, ha estat per debats i conflictes que fins i tot han arribat als tribunals. Els barcelonins que admiren i presumeixen d’Antoni Gaudí per herències com La Pedrera o el Park Güell, no han mostrat gaire interès per la basílica. L’excepció han estat alguns manifestos col·lectius professionals. El 1965, un centenar de reconeguts arquitectes i intel·lectuals van demanar que s’aturessin les obres, un tema que es va tornar a qüestionar als setanta i als noranta. En una ciutat on es debat sobre cada llamborda, els decibels es van disparar i després van tornar a baixar. Fins que fa 15 o 20 anys va esclatar a la cara de veïns i polítics l’impacte del turisme al voltant del temple. El debat va deixar de ser el tan gastat de si l’obra d’Antoni Gaudí era lletja o bonica i si havia de continuar. La pressió dels visitants havia alterat greument la mobilitat, el comerç i l’habitatge d’un barri on hi ha edificis de veïns a 20 metres del temple.La Sagrada Família s’ha convertit en un canari de mina del turisme massiu i els conflictes que planteja: com resoldre la mobilitat, l’ús intensiu de l’espai públic, la destrucció de teixit veïnal, l’expulsió de veïns o el cost de l’habitatge. Fa 15 anys, una enquesta de la mateixa Junta Constructora del Temple va revelar que només el 10% dels barcelonins havien entrat a la basílica. Una xifra que contrasta amb el fet que el 90% dels turistes de la ciutat la visiten (pagant entrada o des del carrer). Hi ha un abans i un després en la consideració sobre la basílica entre els qui només l’han vista des de fora i els qui han entrat a dins. El temple que va dibuixar Antoni Gaudí ha crescut fins fa poc aliè al seu entorn. Dels 144 anys d’obres fins a convertir-se en el més alt del món, durant 133 es va construir sense llicència. Ningú la va demanar a la Junta Constructora fins als comuns d’Ada Colau el 2017. Ara, quan passi el centenari de la mort de Gaudí i la visita del papa Lleó XIV, s’obrirà el següent gran meló: si s’executa l’escalinata de la façana de la Glòria sobre el carrer de Mallorca i l’espai públic que preveu el pla urbanístic metropolità, que suposaria enderrocar edificis d’habitatge i que afectaria entre 200 i 1.000 veïns. Conscients de la distància amb la ciutadania que va revelar l’enquesta del 2011, els responsables del temple fa anys que intenten acostar-s’hi amb visites escolars i de col·legis professionals i jornades de portes obertes. Però no hi ha descomptes per als barcelonins. Hi ha una altra paradoxa sobre la Sagrada Família: es finança essencialment amb les entrades que paguen els turistes. Tot i que és un temple expiatori (per expiar pecats) va començar a cobrar entrada després dels Jocs Olímpics del 1992. L’any passat es van fregar els cinc milions de persones, que van aportar el 97% dels 134 milions d’ingressos. Al carrer, sense entrar-hi, hi ha 13 milions de visitants, més del triple, segons xifres de l’Ajuntament. Arquitectura a banda, de la Sagrada Família és singular que està construïda sobre un quadrat de 100 per 100 metres: ocupa només una illa d’entre les 800 de l’Eixample que va dibuixar Ildefons Cerdà. Està inserida en la trama urbana, amb edificis a la vorera del davant. No hi ha espai per diluir la pressió dels visitants, a diferència d’altres icones com la Torre Eiffel de París, el Coliseu de Roma o el Big Ben de Londres. Aquí s’arriba, durant el dia, a les 13.430 persones per hora i quilòmetre quadrat. Hi ha dues places a banda i banda del temple, amb arbres i un llac, quan el que busquen els turistes són vistes per veure’l bé i fotografiar-lo. En una de les dues places sobreviu un reducte de quotidianitat: la dels jubilats que juguen a cartes, bitlles i petanca en una cantonada. Ángel Pascual, 83 anys, és el president del Club de Bitlles. “És un honor jugar aquí”, assenyala mirant la Sagrada Família: “Però els turistes molesten quan passen, de vegades travessen just per aquí”, diu, i lamenta la deriva del barri: “Hi ha turistes arreu, i es troben a faltar moltes botigues”. Les botigues de souvenirs, cafeteries i restaurants de cadenes, i supermercats 24 hores han arrasat el comerç de barri. A 100 metres de distància del temple no queden ni 10 botigues. A Embutidos Santa Cruz, l’Encarni i la Merche tenen una admirable paciència i un màster en turisme: “Els russos, quan venien portaven fins i tot guardaespatlles; el japonès entra, però no compra; els xinesos si compra un, compren tots”. És divendres, “dia de creuer” i despatxen productes del nord d’Espanya a clientes com l’Adela, que es queixa de les “hordes que no deixen caminar pel carrer” i es planteja deixar el barri. “Els clients ens demanen que no marxem”, asseguren les dependentes. La Conchi atén un client del barri i la Merche, dues creueristes adinerades de la Xina que s’enduen, sense mirar el preu, pernil del bo i una ampolla de vi per degustar quan siguin al vaixell. Al carrer de Sicília i amb unes vistes al·lucinants del temple, viu Joan Vitòria, al pis del 1930 que era dels seus avis. És arquitecte i recorda el descampat davant del temple on aparcaven els veïns, la pista de la Unió Esportiva Gaudí de bàsquet on jugava la seva mare, la pista de patinatge de ciment i botigues que ja no existeixen: “Una orxateria, una ganiveteria, el cinema Niza [ara un Mercadona], la sala de ball…”. A la seva escala, “la pèrdua de veïns ha estat un degoteig”, lamenta, i enumera pisos per a turistes o d’inversors. El barri de la Sagrada Família i els dos barris del costat sumen 3.006 pisos turístics amb llicència, gairebé un terç dels de tota la ciutat. Això seu, diu Vitòria, no és nostàlgia sinó crítica a “una ciutat convertida en mercaderia que expulsa, amb negocis o veïns que venen a especular, i on la feina que es genera té unes condicions molt precàries”. A l’associació de veïns del barri, el president, Gabriel Mercadal, veu la Sagrada Família com “un veí més, però molest, perquè no respecta la resta de veïns, en el sentit de l’encaix; és falta de consideració, massificació, no hi ha un retorn de diners en benefici d’un barri que es buida i perd la cohesió”. Tres regidors de l’Ajuntament de Barcelona de tres èpoques diferents admeten els conflictes derivats de la massificació al voltant del temple. Assumpta Escarp, socialista i edil de l’Eixample entre 2003 i 2010, va haver de bregar amb la construcció del túnel de l’AVE que discorria a pocs metres de la basílica, al carrer de Mallorca, unes obres que el temple va intentar aturar i que es van fer després de monitorar milers d’habitatges i construir pantalles de formigó al subsol. La Sagrada Família, analitza, “ha crescut defensant un ordre que no s’aplica, com quan va construir trepitjant la vorera, i no ha tingut cura del seu entorn”. En un inusual exercici d’autocrítica, considera que “l’Ajuntament va reaccionar tard, quan el conflicte ja era evident en mobilitat d’autocars, terrasses o cues al carrer”. “També ha estat un laboratori d’ordenació”, afirma, i troba a faltar “el diàleg i tutela pública” que hi ha hagut en altres projectes de la ciutat. La regidora del mandat de l’alcaldessa Colau que va aconseguir que la Junta Constructora pagués la llicència i 36 milions d’euros en deu anys com a compensació a la ciutat va ser Janet Sanz. Guarda una còpia de la llicència en una carpeta enquadernada. Defensa un govern municipal que “va establir límits i va posar fi a privilegis”. Reconeix que per la seva singularitat arquitectònica la Sagrada Família és identitat de la ciutat, però davant de l’impacte que genera es pregunta “si Barcelona té un temple o el temple té una ciutat”. Amb el doble barret de regidor de l’Eixample i de Turisme, Jordi Valls recorda que el turisme representa a Barcelona el 15% del PIB i genera 150.000 llocs de treball. Té entre mans el pla d’acció de l’EGA (espai de gran afluència) de la Sagrada Família, que preveu mesures per ordenar la mobilitat en carrers saturats, millorar l’espai públic, dinamitzar el comerç, erradicar la venda ambulant i preservar la vida quotidiana: “Som davant del naixement d’una icona. Ja ho era, i la visita del Papa ho normalitzarà, hem d’intentar que expressi els valors de la ciutat i tingui complicitat amb la resta d’equipaments culturals”. També parla d’“icona global”, el director del consorci Turisme de Barcelona, Mateu Hernández. El situa en “el catàleg reduït del Coliseu, la Torre Eiffel, les piràmides, el Taj Mahal, el Machu Pichu o l’estàtua de la Llibertat” i creu que “supera el territori”, perquè “representa valors universals”. Però reconeix que malgrat ser “una icona compartida, la Sagrada Família no genera orgull” a Barcelona. “Aquí han de ser els de fora que ens vinguin a dir com en som, de guapos”, diu fent broma, i recorda la portada que The New York Times va dedicar al cuiner Ferran Adrià. “La Sagrada Família té molta feina per fer perquè els barcelonins la descobreixin i se l’estimin”, planteja com a repte. A la crida respon el president delegat de la Junta Constructora, Esteve Camps, que va assumir el càrrec després de la visita de Benet XVI, el 2010. Llavors van constatar la distància respecte als barcelonins: amb l’enquesta que va revelar que només un 10% havia visitat la Sagrada Família. Després de la pandèmia, quan hi van convidar els sanitaris, “ningú” en coneixia l’interior, recorda. Els va passar el mateix amb les juntes dels col·legis professionals: “El 90% no hi havia entrat”. En els últims anys, en un esforç d’apropament, s’hi organitzen portes obertes (30.000 persones), visites amb descomptes o programes socials (15.000) i cada dia hi ha quatre escoles de visita (190.000 estudiants l’any), enumera Camps, que presumeix d’un programa social dotat amb 4,5 milions. D’aquell 10% de coneixement del temple s’ha passat ara a un 60%, celebra. En un àmbit més polític, Camps evoca la relació amb els successius governs municipals preocupats per l’impacte de la Sagrada Família. Sobre la negociació amb els comuns “de tres anys i amb moments tensos” per legalitzar les obres i aportar a la ciutat, assegura que en guarda “un excel·lent record”. Camps recalca que té permís per construir les quatre torres i la verticalitat de la façana. Sobre una futura expansió sobre el carrer Mallorca ha afirmat diverses vegades que l’escalinata “és indiscutible”. Abans, assegura “hi ha marge” de negociació. En una maniobra que es va interpretar a futur, el 2019 la Junta va comprar un solar a un carrer de la basílica on es podrien construir habitatges per reallotjar afectats. La incertesa té amb l’ai al cor els veïns potencialment afectats, en especial els del centenar d’habitatges que hi ha just al davant de la façana de la Glòria. El president de la comunitat, Fernando Díaz Lastra, fastiguejat amb un barri que “s’ha convertit en un parc temàtic”, té poques ganes de parlar amb la premsa i fa referència a la “incertesa” de no saber què passarà amb els seus pisos. Com a església, l’activitat religiosa de la Sagrada Família la capitaneja el rector de la parròquia i de la basílica, Josep Maria Turull. “La Sagrada Família agrupa dues realitats: la parroquial, amb els fidels de l’entorn [tres misses diàries, catequesi, cor, catecúmens, casaments i batejos]; i la dimensió de santuari internacional [uns 100 oficis anuals]”. La relació amb el barri, assegura, és fluida: formen part de la Coordinadora d’Entitats i l’arquitecte director Jordi Faulí, habitualment discret, va fer el pregó de l’última festa major. Qui acostuma a guardar silenci sobre la Sagrada Família és el Col·legi d’Arquitectes. El degà actual, Guim Costa, entén que el temple “il·lustra amors i odis, pros i contres, continuar o no continuar…”. “És un monument de la ciutat, i no és una obra només de Gaudí, sinó col·lectiva, un projecte coral dels arquitectes que l’han succeït, i és positiu per a la professió”. El degà també aposta per “equilibrar el temple amb la ciutat i que l’èxit hi reverteixi, perquè, si no, acabarà resultant antipàtica”. Mentrestant, el Col·legi ha escollit la Sagrada Família com a seu del lliurament de premis del Congrés Mundial d’Arquitectes que se celebrarà al juliol. I l’alcalde Jaume Collboni, què hi diu? Doncs explica que la seva relació amb la Sagrada Família és un “vincle emocional”, perquè hi va viure a prop i és “escenari del paisatge” de la seva infantesa. Entén la “relació ambivalent” de la ciutat amb el temple i recepta entrar-hi com a “manera d’enamorar-se’n”. Collboni afirma que ha traslladat als responsables de la basílica la necessitat de “fer l’esforç de reconciliar-se amb la ciutat”, alhora que reconeix que “tenir una de les meravelles del món” planteja reptes “com el turisme massiu, l’habitatge o la façana de la Glòria”. L’alcalde confia en un apropament de la ciutadania i la basílica i assenyala que és “un punt d’inflexió que els arquitectes vulguin entregar els premis al temple i que el temple accepti un acte no religiós”. Ben aviat s’obrirà el front del carrer Mallorca: si la Sagrada Família creix a costa de l’habitatge. Ara que la principal preocupació dels barcelonins és justament la crisi habitacional. I ara que el turisme és un còctel d’ingressos, feina i problemes sobre el qual hi ha consens a posar-hi límits. A més del desenllaç sobre l’escalinata, l’altra gran incògnita és si hi haurà debat ciutadà. I a quines cotes arribarà.