Per què no en saps res, de Gaudí? Les guerres culturals sobre la catalanitat, el catolicisme i el turisme

Fa massa calor per ser maig, però a la Casa Vicenç una guiri es repenja endormiscada sobre l’espatlla del seu nòvio: Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) va dissenyar fa més de cent anys aquest espai, amb alguna cosa a mig camí entre la funcionalitat i la màgia que encara avui ens protegeix. I la gràcia és que ens protegeix de coses que el mateix Gaudí no hauria pogut ni imaginar, des del canvi climàtic fins a les cares més abjectes de la globalització. Solucions arquitectòniques com l’orientació de l’edifici respecte del sol o les tècniques pensades per desdiferenciar el dins i el fora, la casa i el jardí, fan pensar en una saviesa constructiva atemporal que no queda clar si els arquitectes contemporanis, malgrat el progrés tecnològic, sabrien replicar. Però hi ha una expressivitat que va més enllà: les rajoles amb motius florals o els versos esgrafiats a les parets reforcen la frescor física amb una frescor simbòlica capaç de rebaixar un parell de graus. Una de les frases que va dir Gaudí que més se solen invocar per definir-lo és que “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, i enguany que en celebrem cent de la seva mort, és el mateix Gaudí que s’ha convertit en un origen contra el qual mesurem el nostre present. L’aire passa a través dels porticons tan bé que, efectivament, venen ganes de tornar. L’Any Gaudí és l’expressió institucio­nal d’aquest desig instintiu i estrany de tornar als orígens, i la raó per la qual soc a la Casa Vicenç és que Galdric Santana, comissari de l’Any Gaudí i director de la Càtedra Gaudí de la UPC, ha triat aquest edifici per parlar amb mi. La primera paradoxa, i Gaudí en va ple, és que la croada de Santana consisteix a demanar-nos que anem més enllà dels clixés estètics que envolten l’arquitecte llegendari i ens esforcem per llegir-lo des de la perspectiva del coneixement. Però, justament, l’afegitó poètic que m’ha fet pessigolles té molt a veure amb el fet que Santana m’ha explicat que la flor de les rajoles no és una qualsevol, sinó l’espècie concreta que vivia en el solar on es va fer la casa, i m’ha fet llegir les frases inscrites a la façana interior per descobrir que n’hi ha una que reprodueix el tradicionalíssim Sol solet. Amb aquests exemples, Santana em vol fer entendre que la clau de Gaudí és “l’estudi del lloc”, és a dir, que la manera més fecunda d’interpretar la seva obra és tenir en compte que tot hi té un perquè lligat a les circumstàncies específiques de cada projecte: des de les línies corbes més ufanoses fins a l’ornamentació més aparentment abarrocada, no hi ha cap element que no estigui pensat per complir una funció de la forma més eficient possible. “És una manera d’entedre l’arquitectura que recorre a la ciència i les últimes novetats tecnològiques de l’època per convertir-les en art o aplicar-les a l’art. Gaudí no feia gestos”, rebla Santana. Irònicament, Gaudí s’ha convertit en el gest més buit de tots els que fan Catalunya en general i Barcelona en particular, un patrimoni reduït a l’efectisme visual de l’atracció turística completament desvinculat del context i de les arrels que el podrien fer incòmode, i, per tant, interessant. De fet, Santana m’ha dut a la Casa Vicenç perfectament conscient d’això, per mirar de reivindicar una de les obres més discretes de l’arquitecte, la qual, comparada amb tòtems com la Casa Batlló o la Sagrada Família, està prou amagada per poder-t’hi acostar amb una certa intimitat. Aquesta és, sens dubte, la idea que repeteixen totes i cadascuna de les veus serioses que miren d’entendre i explicar Gaudí avui: el desajust entre la magnitud de l’obra i el desconeixement que en tenim el públic: l’aparell mediàtic que l’envolta depassa fins i tot l’escala física dels edificis, i fa que els catalans no tinguem amb Gaudí la mena de relació fèrtil que les cultures normals tenen amb els seus grans artistes. Hi ha diverses raons del desencaix. D’entrada, Gaudí va escriure molt poc i va deixar molt poca obra teòrica sistemàtica; el seu pensament s’ha de reconstruir sobretot a partir de testimonis, fragments i de la mateixa arquitectura, d’una manera que el fa infinitament mal·leable, un caramel hermenèutic que l’ha convertit en l’objecte d’una guerra cultural aferrissada per apropiar-se’l. Després hi ha la qüestió nacional i el turisme. Mireia Freixa, historiadora de l’art, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona, és una de les persones que més ha treballat per desfer l’aura de geni que apareix com un bolet i explicar l’arquitecte com un personatge fill del seu temps: “Gaudí se sentia profundament català, donava molt de valor a la terra i estava molt mobilitzat contra el programa espanyol d’uniformització política, lingüística i cultural que ja venia de la Nova Planta. Gaudí va sintonitzar amb la ideologia cultural del catalanisme del seu temps, especialment amb un programa de pàtria catòlica i catalana, en què la religió i la identitat nacional es reforcen mútuament”, em diu. La Guerra Civil i el franquisme van fer que, com la resta d’expressions de la diferència catalana, l’obra de Gaudí s’hagués de camuflar darrere d’estereotips folklòrics que n’han estrafet la recepció. Aquesta anormalitat ha comportat que cada època tingui un Gaudí molt influenciat per l’hegemonia política del moment. Cap al final de la seva vida, hi ha el Gaudí reclòs perquè el modernisme s’esgota i l’arquitecte s’aparta de la conversa pública per centrar-se en la Sagrada Família. Amb la seva mort (el funeral de Gaudí va ser un esclat multitudinari), arriba un renaixement popular que inicia el procés de mitificació i la lluita de tots els bàndols per apropiar-se’l com a símbol. Després de la Guerra Civil, el primer franquisme reconstrueix Gaudí com un geni catòlic i apolític que permet legitimar alhora el catolicisme del règim i una catalanitat desactivada. A partir dels anys seixanta, Gaudí es comença a reconstruir com un geni modern i excèntric, motor d’un cert aperturisme que interessa al règim. No cal dir que la Transició no posa fi als intents d’apropiació. En la intel·lectualitat d’esquerres de l’òrbita PSUC, comença a prendre forma la crítica a Gaudí en tant que figura que la ideologia burgesa necessita per legitimar-se. Durant els anys del pujolisme, el catalanisme de Gaudí es converteix en una justificació per al projecte autonomista i la cultura tradicional; és el Gaudí que adora Montserrat i la casa pairal. Per a la Barcelona olímpica del maragallisme, Gaudí esdevé l’atracció turística sense conflictes polítics, ideal per vendre la ciutat al món. La dècada independentista fa aflorar el Gaudí més antiespanyol, posant el centre anècdotes com ara la topada amb Unamuno, a qui acusa de no entendre la Sagrada Família “perquè no pot agradar a cap castellà”, o quan Gaudí va ser detingut per negar-se a deixar de parlar en català a un policia que li exigia canviar de llengua. Arribats a 2026, l’Any Gaudí té lloc en una Catalunya desorientada pel postprocés on conflueixen el desig de reivindicar el gran arquitecte amb una manca de consens sobre quin ha de ser el relat que el relligui amb una política de país, un buit narratiu que sembla que està sent ocupat per la visita del Papa, que durà al primer pla la dimensió religiosa de Gaudí. Dèiem que l’altre obstacle és el turisme, perquè l’obra de Gaudí no només porta visitants a la ciutat en un moment en què tothom ha entès que la sobreexplotació turística és un dels principals problemes del país, sinó que, a més, la seva condició material genera una capa de persones i dispositius de propaganda que impedeix l’accés a l’obra fins i tot en el sentit més prosaic del terme. L’efecte corrosiu del turisme arriba fins a l’art: David Bestué, un dels artistes contemporanis més reconeguts en l’àmbit de l’escultura i l’arquitectura, m’explica que “la saturació ha fet que la meva generació senti un desinterès instintiu per Gaudí”, que és vist com un instrument de les forces de l’statu quo que els artistes, justament, miren de criticar. A la celebrada exposició Ciutat de sorra, de 2023, Bestué explorava la distància entra la Barcelona ideal i la Barcelona real a través de restes materials i projectes urbanístics fallits, i Gaudí hi tenia un paper ambivalent. D’una banda, a la secció optimista hi havia escultures que reivindicaven els materials vius i orgànics de la tradició modernista com a font d’inspiració per alliberar-se del malson de metall i vidre. De l’altra, la secció més crítica recollia una notícia de la protesta veïnal de l’any 2000 contra el turisme massiu al Park Güell, que va acabar amb alguns manifestants llançant pedres contra el drac de trencadís, convertit en blanc simbòlic de la ràbia contra la turistificació de Barcelona. Per sort, no tot són penúries i, emmig de les obstruccions del poder polític i econòmic, en els últims anys el món cultural ha aconseguit esmolar les eines per rescatar Gaudí per als nostres temps. Són operacions que encara es troben lluny del mainstream, però que ja tenen prou recorregut i envergadura per començar a multiplicar els efectes. Naturalment, hi ha desenes d’historiadors, escriptors i artistes que han contribuït a aquesta feina, però per economia periodística arribem a la conclusió que la millor manera de resumir l’estat actual de la gaudinologia és fixar-nos en la dialèctica entre Juan José Lahuerta, historiador de l’art i exdirector de la Càtedra Gaudí, i Perejaume, un dels artistes i escriptors més influents del panorama contemporani català, dues figures complementàries que representen el comissari-artista i l’artista-comissari. Prenent el Museu Nacional d’Art de Catalunya com la institució validadora per excel·lència, el 2022 Lahuerta va comissa­riar-hi l’exposició Gaudí, que és la relectura més completa i canònica de l’arquitecte per al context artístic, mentre que el 2014 Perejaume va ser el comissari de Maniobra, una mostra en què Gaudí no era el protagonista però la seva obra apareixia al costat de la de Miró, Jujol, Tàpies o Dalí i les posava en relació amb el barroc tradicional i les avantguardes d’una forma radicalment innovadora. La tesi de Lahuerta es pot resumir amb la fotografia que promocionava la seva gran exposició, que mostrava Gaudí traient-se el barret de manera que no li vèiem la cara. La idea és que Gaudí és ple de contradiccions que fan que tots els intents d’apropiar-se’l siguin enganyosos: en un costat, els burgesos que el volien reduir a propagandista de les tesis ultramuntanes no poden explicar com la seva fam de modernitat contribueix a desfermar les forces de transformació que se suposa que un art conservador hauria de contenir; a l’altre, els avantguardistes com Dalí o Tàpies, que volen quedar-se només amb la seva imaginació i creativitat, han de bandejar el catolicisme pastoral de Gaudí i la seva retòrica de l’art com a pràctica que expia els pecats de la modernitat en comptes de descabdellar-la fins a les últimes conseqüències. “Gaudí està convençut que és un geni, i que de la matèria caòtica en pot fer sortir una obra que mai s’acaba, i que en aquest no acabar-se mai, aconsegueix recuperar una col·lectivitat i una harmonia perdudes. Naturalment, això és una contradicció en si mateixa: en la societat de la lluita de classes i la divisió del treball industrial, Gaudí es presenta com un arquitecte que recupera el sentit redemptor.”. Perejaume detecta les mateixes contradiccions, però fa una lectura positiva de l’intent de reconciliar-les per mitjà de l’art. A La terra i el terrat, l’artista recupera la idea gaudiniana segons la qual l’originalitat és tornar als orígens per demostrar que aquest moviment no té res de necessàriament retrògrad, ans al contrari: “En el reconeixement corporal i geogràfic de Catalunya que emprèn la Renaixença, Verdaguer ablaneix els costers i les roques amb la veu. Després, Gaudí fa que el relleu sencer oscil·li: estova les roques ablanides per la veu de Verdaguer en ritmes onejants, en ritmes volubles de terra que s’empedra i es desempedra i es contorça”. Igual que el descobriment del món grecoromà va encendre la metxa del Renaixement, i la Renaixença catalana en què va pujar Gaudí es va inspirar en el passat medieval per resorgir de les cendres, Perejaume ens diu que, si els catalans d’avui som capaços d’afrontar la complexitat infinita de l’obra de Gaudí, podrem arribar a veure coses que no veuríem d’una altra manera. Lahuerta ofereix un camí negatiu segons el qual la manera de mantenir-nos crítics en el present és sospitar de les propostes de reconciliació poètica com la de Gaudí, mentre que, per a Perejaume, l’estranyesa que sentim davant d’aquest gest poètic és justament el mecanisme inspirador a través del qual ens desenganxem les orelles de burro del present i imaginem alguna forma alternativa de ser al món. Surto de la Casa Vicenç i enfilo cap a la Sagrada Família. Falten pocs dies per a l’acte central de l’Any Gaudí, que consisteix en una visita del papa de Roma per oficiar una missa solemne a la Sagrada Família i beneir la torre de Jesucrist. D’una banda, Lleó XIV acaba de publicar l’encíclica crítica amb la IA i amb Donald Trump i, arreu del món, el progressisme que fins fa poc carregava contra la religió catòlica ara s’hi aboca buscant respostes fortes en temps de desorientació política i alienació tecnològica. L’esmena de Gaudí al materialisme sembla plenament vigent, i és molt fàcil d’encaixar amb un retorn de l’espiritualitat que, ens el creiem o no, flota en l’aire dels temps. De l’altra, s’ha produït un esclat d’indignació perquè el Papa no farà la benedicció en català, i és fàcil pensar que aquesta queixa no hauria corregut amb la mateixa força en altres temps: els esforços per reivindicar la dimensió política i el valor de la identitat catalana per a Gaudí s’han incorporat a un nou sentit comú. Són dos exemples tan banals com il·lustratius de la mena de tensions i giragonses que es produeixen quan conserves passat al bell mig del present i mires de mantenir-lo viu. De camí, parlo per telèfon amb Maria Garganté, membre de la Comissió Artística Assessora de la Sagrada Família, i amb el filòsof i teòleg Francesc Torralba, membre de la Comissió Teològica; dos organismes que treballen de la mà per supervisar que les noves intervencions en el temple siguin coherents amb l’esperit de l’obra de Gaudí i amb els usos litúrgics actuals. Hi ha un concepte que tots dos repeteixen i que relaciona les dues cares: la idea que Gaudí té una visió eminentment mediterrània, que hi ha alguna cosa en la seva concepció tant de l’art com de la religió que només s’entén en relació amb la llum tal com incideix en la nostra latitud, i que, segons l’arquitecte, cau a 45 graus, “ni massa, ni massa poc”. Fora d’això, la dialèctica entre la dimensió artística i religiosa de Gaudí és un dels misteris que encara avui no estan ben resolts: si en l’àmbit estètic i arquitectònic Gaudí va ser una figura trencadora que no parava de desbordar el cànon i inventar solucions noves, en l’àmbit religiós explica Torralba que Gaudí “no en sabia prou de teo­logia per fer grans piruetes”, i això el va dur a alinear-se amb l’ortodòxia del catalanisme conservador de Torras i Bages i la doctrina social de l’Església. Estèticament, la Sagrada Família no ha deixat d’estimular generacions d’artistes que encara avui s’han de superar a ells mateixos per treballar-hi, mentre que, teòlogicament, és una il·lustració dels llocs comuns de la tradició catòlica que no fa que ningú caigui de cul a terra. Després de passar l’arc de seguretat que et recorda una amenaça terrorista abstracta, rodejat de turistes, escolto una audioguia massa mel·líflua per retenir res a la memòria. Se’m fa evident que l’obra de Gaudí pertany a un temps que ja no existeix. I, tanmateix, és impossible no començar a barrinar davant d’una expressivitat tan aclaparadora. Faig cas a Perejaume i m’imagino el temple capgirat per veure la fusió poè­tica entre “cims amuntanyats i muntanyes enfondides” que relliga el modernisme de ciutat amb l’atavisme geogràfic del país. M’aturo al portal del Roser per contemplar l’obrer amb una bomba Orsini com la dels atemptats de la Setmana Tràgica, i penso en el Gaudí de Lahuerta que pateix per redimir la lluita de classes en una harmonia que només existeix en el reialme de la ideologia. Quan entro a la basílica i la ingravidesa impossible de l’espai se’m fica dins, és com si pogués veure les lleis invisibles de la geometria que Santana sap explicar amb aquella devoció pròpia dels científics. A la façana de la Passió les escultures de Subirachs, que van ser tan polèmiques, em semblen perfectes, ratificades justament perquè es van atrevir a desafiar el seu temps. Miro cap a la façana de la Glòria, que encara s’ha de construir, i em moro de ganes que s’esculli definitivament l’artista que la farà i comencem a celebrar i discutir cada proposta. És un tombar i girar entre el present i el passat que no s’acaba, tornar endarrere per anar endavant, inventar orígens per inventar futurs. Fa massa calor per ser maig i la llum es filtra dins del temple.Lectures recomanadesAntoni Gaudí, vida i obraArmand PuigPòrtic, 2026416 pàgines. 22,90 eurosEl Park Güell i els seus orígens, 1894-1926Mireia Freixa i Mar LenizAjuntament de Barcelona, 2019234 pàgines. 30 eurosLa terra i el terratPerejaumeS. D. Edicions, 200846 pàgines. 12,82 eurosGaudí [vs] dissenyJuan José LahuertaUnivers Art, 2023288 pàgines. 19,95 eurosGaudí és de Riudoms / Gaudí és de Reus Miquel Bonet i Elena DomingoA Peu de Mosca, 2026136 pàgines. 16 euros