Elisabet Coll-Vinent, autora de 'Vull vestir com tu'.
ACNDesprés d’uns anys com a observadora de la moda, havent trepitjat moltes vegades la passarel·la 080 i entrevistat uns quants dissenyadors, m’atreviria a dir que als catalans —fent aquest generalisme tan absurd com vàlid— no els interessa gaire la moda, com tampoc tenen cultura de moda. Només per això, el breu assaig Vull vestir com tu, d’Elisabet Coll-Vinent, crida l’atenció enmig d’un pantà de Sau en les seves pitjors hores que és l’edició de llibres en català sobre la temàtica.Això no vol dir que als catalans no els agradi vestir bé i que, fins i tot, hi hagi qui excel·leixi en l’art d’empolainar-se. Però segurament moltes de les dades d’història de la moda que Coll-Vinent fa servir per cosir la seva tesi els resultaran desconegudes, com ara la importància de Lluís XIV, impulsor de l’elegància parisenca; el precedent de les dames de Versalles com a primeres prescriptores; la referència a Charles Frederick Worth, considerat el pare de l’alta costura; o la irrupció de Martin Margiela per retornar la moda al cos a finals dels vuitanta. Però qui realment inspira l’autora i guia tot el llibre fins a la conclusió final és Miuccia Prada, de qui Coll-Vinent es declara fan des del principi, afegint de manera introductòria aquesta frase seva: “Anything I know, I can say the opposite ten minutes after” (De qualsevol cosa que cregui, puc dir-ne el contrari deu minuts després). L’ambivalència d’aquesta confessió sobrevola tota la reflexió, en què l’autora, periodista especialitzada en comunicació de moda i professora al Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona BAU, fa una defensa de la còpia a l’hora de vestir-se, de la mateixa manera que el sociòleg Georg Simmel explica la història de la humanitat com un “impuls de fondre’s amb el grup social”, alhora que hi afegeix un matís de genuïnitat, quan diu que les persones també “tenen l’afany de fer-hi destacar la seva individualitat”. En moda passa si fa no fa el mateix, segons Coll-Vinent, que, amb una honestedat brutal, recorda que sempre s’ha dedicat a copiar a l’hora de vestir-se. Des que era ben petita i frisava per imitar les germanes més ben conjuntades de la comunitat de veïns, fins que, ja més gran, s’inspirava en els outfits de Carrie Bradshaw, protagonista de la sèrie més referenciada en aquest camp com és Sex and the City. No sembla que vulgui ser clònica de ningú, perquè té molt clares les seves prioritats estètiques, que sobretot sintetitza en la seva marca de luxe de capçalera, a la qual, com la majoria de mortals, no pot accedir. De manera que troba confort a confondre’s entre els seus iguals, sense renunciar a afegir el seu toc pradià recorrent a la segona mà.Si, com deia el filòsof Walter Benjamin, a qui també cita, “l’aura és la presència única, irrepetible i sagrada d’una obra d’art”, és evident que des del naixement del prêt-à-porter es tracta d’una entelèquia del passat. Després d’explorar la imitació i la diferència, així com el paper dels uniformes —màxima simplificació de l’estil—, l’autora no veu altra manera de defensar l’autenticitat que vestir com els altres en aquesta càpsula sobre moda que baixa avall amb un got d’aigua. Vull vestir com tu Elisabet Coll-Vinent Ara Llibres96 pàgines. 11,95 euros
