Si hem de fer cas del decret que en regula els serveis i els perfils professionals, una biblioteca és un lloc que treballa en l’adquisició de fons, catalogacions, préstecs i altres “funcions tècniques de caràcter bibliotecari” (sic). El problema és que el decret en qüestió, signat pel conseller Joan M. Pujals i pel president Jordi Pujol, és del 4 de maig del 1999. I en aquests 26 anys les biblioteques públiques han estat la baula que ha patit més mutacions d’entre tots els agents que conformen l’ecosistema literari català. Com sap qualsevol usuari que hi posi un peu, les biblioteques fa molt que ja no són únicament un espai de lectura, préstec i estudi: són llocs de reunió, debat, formació, oci i joc cooperatiu. Són clubs de lectura, borsa de treball, alfabetització digital i centres de recerca. Són videoteques, mediateques, discoteques, espais de préstec d’ordinadors, trepants i màquines de cosir. Són tertúlies en diferents idiomes, aprenentatge d’oficis, sales de treballs en grup i videojocs en línia. Són, en definitiva, la suma de tot el que condensa l’expressió “centre cultural”. Que una de les demandes de la vaga del sector sigui actualitzar categories i incorporar nous perfils és, per tant, el resultat natural d’una transformació que ha cristal·litzat en equipaments multimodals tan sòlids com la Pilarín Bayés a Vic o la Gabriel García Márquez a Barcelona.Sens dubte una de les virtuts més remarcables d’aquesta concepció és haver sabut aglutinar els usos bibliotecaris de sempre amb un impuls formatiu d’esperit ateneista que reivindica els espais comunitaris d’aprenentatge. De Reus a Mataró i d’Igualada a Barcelona, el paper que des del XIX van exercir els ateneus com a veritable xarxa cultural, social i educativa té un correlat viu, públic i gratuït en l’actual sistema de biblioteques. Només per la dimensió formativa, gens negligible, hauríem de poder exigir una xarxa ben musculada, tant se val de quina administració depenguin (ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials o Generalitat). De fet, un dels quists més flagrants requereix amb urgència una intervenció administrativa en forma de recursos, inversió i personal: els bibliotecaris es queixen (amb raó) de plantilles insuficients, i els usuaris de falta d’hores. Quan l’any passat es va inaugurar la biblioteca Sarrià-J.V. Foix, els veïns (d’un dels districtes que concentra més estudiants per metre quadrat) van recollir signatures per demanar un horari més generós. No és només que moltes biblioteques tanquin sovint al migdia, és que les tardes de dissabtes (i de diumenge ni en parlem) la gran majoria tampoc no hi són. Aspirar a una societat amb una educació lectora robusta sense reconèixer la funció de les biblioteques en la causa és d’una miopia alarmant. Quan un país té cura tant de la salut física com de la cultural (i per tant mental), és fàcil que hi creixin ciutadans amb interessos humanístics. No es tracta de ser nòrdics, es tracta d’abastar com es mereix el que entenem per servei públic.