És l’any de la minifaldilla per a les noies i els cabells llargs dels nois. Arrasa una nova modernitat. Som en plena era de la comunicació de masses, el consumisme i la publicitat. Tothom entona irònic el dabadadà d’Un home et une femme, el film de Claude Lelouch. Alain Rénais estrena La guerre est finie, amb guió de Jorge Semprún, que cal veure a Perpinyà. Marcel Proust entra en el nou culte pop gràcies al llibre de butxaca. Decau l’existencialisme de ­Jean-Paul Sartre i arriba l’estructuralisme de ­Lévi-Strauss i Roland Barthes. Els exemplars de Les Mots et les Choses de Michel Foucault es venen com panets de Viena.Antoine Compagnon ha fet un llibre, 1966, année mirifique (Gallimard), sobre aquell preludi de la revolta gairebé mundial del maig de 1968, protagonitzada per la generació del boom. Aquest professor i crític —potser l’últim homme de lettres segons l’estimat company i veí de pàgina, Jordi Llovet— s’ho mira amb els ulls sorpresos dels setze anys, els mateixos que tenia jo aquell any també mirífic a Catalunya. No sé si el traduirà Acantilado, com ha fet amb altres llibres seus gràcies a Jaume Vallcorba, des de l’imprescindible Los antimodernos. De Joseph De Maistre à Roland Barthes. Qui llegeixi aquest d’ara podrà comparar París i Barcelona. Aquí també passaven coses extraordinàries, que havien d’esclatar una dècada més tard, quan la ràbia de la dictadura començà a desaparèixer amb la mort del gos que la portava. Aquell any es constituí l’il·legal Sindicat de Estudiants de la Universitat de Barcelona als Caputxins de Sarrià, la llegendària Caputxinada. Es va fundar la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Un centenar de capellans ensotanats van ser violentament atacats per la policia quan es manifestaven davant de la comissaria de Via Laietana, on es torturava els estudiants, tal com n’ha donat testimoni Rafael Argullol. Tot plegat era l’anunci de la transició sencera. D’aquell any són els discos Ara que tinc vint anys de Serrat i Cançons de la roda del temps de Raimon. S’estrena Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, dirigida per Ricard Salvat. Es publica El quadern gris, de Josep Pla, que aquí fa més sensació que Foucault a França. Surt El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda. I Pere Gimferrer, encara Pedro, esdevé un dels grans de la poesia castellana amb Arde el mar, abans d’esdevenir gran en català.Compagnon clou el llibre amb irònica contundència: “Tots tenim la il·lusió d’un any a partir del qual ja no hem canviat, hem seguit sent els mateixos. Per descomptat no és veritat”. Tanmateix, tenen tot el sentit aquests exercicis literaris que busquen “la forma d’una època, l’essència del segle sota l’escuma dels dies”. Aquí també convindria fer-ne.