No sense resistències, ara fa 50 anys va començar un procés de transformació un cop acabada la dictadura: del retorn de Lluís Llach als escenaris a les Jornades Catalanes de la Dona i la catalanització de les institucions
“Hi ha dècades en què no passa res de res i hi ha setmanes en què passen dècades”. La frase, atribuïda a Lenin, resumeix perfectament l’acceleració dels temps viscuda amb especial intensitat a Catalunya a partir de l’any 1976, després de la mort del dictador el mes de novembre anterior. No sense resistències, va començar una metamorfosi que convertiria una dictadura acabada de soterrar a Cuelgamuros en una incipient democràcia parlamentària amb un reconeixement previ de l’autogovern català. Ara fa cinquanta anys i de la mà dels diferents moviments socials, cívics i culturals, la mateixa política institucional es va començar a transformar.
Només començar l’any, el gener de 1976, Lluís Llach era autoritzat a fer tres concerts al Palau d’Esports de Barcelona. Era el seu retorn als escenaris catalans després d’uns primers setanta condicionats per les sancions i les prohibicions que l’havien portat a l’exili. No feia ni dos mesos de la mort del dictador i aquells recitals van convertir-se en una catarsi, tot aplegant unes 30.000 persones. A la posterior edició discogràfica, el cantautor empordanès ho explicitava en un text breu: “Sóc conscient al presentar-vos aquest disc de que només es justifica la seva publicació pel seu caràcter de document cívic, un mes, un any i unes circumstàncies precises”.
