El programa ‘Sense ficció’ documenta la desatenció a les famílies amb nens que pateixen una malaltia minoritària

Moure muntanyes és un documental sobre com afronten una situació, ara per ara sense sortida, les famílies amb nens que pateixen una malaltia minoritària, que no té cura ni tractament. El film mostra com administren aquest “dol” —una mare fa servir aquest terme— inesborrable i, també, com es mobilitzen col·lectivament per trobar una sortida mèdica. La indústria farmacèutica no la cerca perquè el nombre de malalts no és prou gran per cobrir una investigació costosa i fer negoci amb les solucions. El documental, d’una hora, té una fórmula molt senzilla: es tracta d’escoltar els testimonis dels pares i mares, dels metges, i assistir a les trobades i convencions que les famílies amb aquest mateix problema fan per posar en comú la informació i prosseguir una capta milionària que permeti pagar les factures d’una teràpia genètica incipient. La mobilització del grup és un instrument de lluita i també una manera de trobar consolació.

Però darrere d’aquesta sobrietat i senzillesa aparent hi ha dos anys de feina de Carles Prats i del seu equip de Sense ficció. Aquest treball sense presses l’ha fet possible una televisió pública, en aquest cas TV3. I és això el que la justifica. L’any 2002 es va presentar un documental sobre la ràdio pública de Chicago (Our America), que donava als nanos dels barris marginats l’oportunitat de narrar la seva vida fent ells mateixos de reporters del veïnat. Com diuen aquests protagonistes: els periodistes arriben al barri quan hi ha un succés i se’n van, “nosaltres no oblidem la notícia”. Això els permet donar una explicació ben diferent d’un homicidi extensament cobert per totes les televisions per uns periodistes que aterren, donen les quatre dades i se’n van amb la mateixa ignorància sobre el barri i la seva gent. Moure muntanyes arriba amb la història fins on pot arribar. Una determinada teràpia genètica pot donar resultats i se n’inicia l’aplicació en un petit grup de nens d’una mateixa edat. El documental és d’una enorme prudència a l’hora d’exposar els hipotètics beneficis del tractament. I fa ben fet. Molts dels pares i mares que han lluitat per arribar a aquest estadi de la investigació tenen l’enorme generositat de tirar endavant tot i saber que el seu fill, per una sèrie de circumstàncies, estarà exclòs d’aquesta prova inicial, d’aquesta única, ara per ara, esperança. De la mateixa manera que els pares tiren endavant, Sense ficció no els pot oblidar. Caldrà un Moure muntanyes 2, 3... o els que convingui.