Juliol és el mes en què la tradició televisiva permet a determinats programes un descans i tornar al setembre. No són finals de temporada, però acostumen a celebrar un comiat. Dos de significatius, pel pes que tenen a la graella de TV3, han estat els de Col·lapse i Com si fos ahir.
La sèrie del migdia de TV3 té una audiència envejable, una manufactura correctíssima i, sobretot, un bon treball del repartiment, amb una gran harmonia entre totes les interpretacions, fet que li dona una tonalitat molt particular. Porten 1.594 capítols. 48.000 minuts de ficció, van dir a la festa de cloenda. I està signada una novena temporada. No sé si amb un excés d’optimisme. Com hem dit altres vegades, hi ha una aposta argumental per unes vides sense estridències que cal agrair. L’atractiu bàsic és que el públic pot seguir la sèrie com si tafanegés la vida dels veïns del replà. Això sí, determinats entrebancs sentimentals comencen a allargar-se massa. La vida de parella no acostuma a ser dolça ni planera gaire temps a Com si fos ahir. I l’excessiva abundància de sotracs amorosos, dels quals teòricament viu l’argument, pot perjudicar una sèrie que ha volgut obrir-se a altres realitats quotidianes (adopció, assetjament, discapacitat...). El capítol 1.594, amb una parella reincident en la ruptura, va resultar fatigant. Suposo que la por a avorrir ha fet que s’hagi recorregut a fer servir a l’engròs, com mai fins ara, l’estirabot i l’esperpent —amb un personatge que vol viure el seu funeral abans de morir—, tot trencant la textura de la narració, un aspecte significatiu de la sèrie. La història del breu segrest també va ser una manera poc interessant de farcir l’amanida.
