Que TV3 no sap com fer-ho per captar audiència jove no és cap novetat. El jovent no mira la tele, però s’ha demostrat que l’estratègia d’obrir una plataforma digital i omplir-la d’influencers de marca blanca tampoc és la solució. On queda aquella TV3 dels noranta, moderna, desacomplexada i pionera, que reunia tota la família davant la tele?, es pregunta un directiu encorbatat que encara es fa palles pensant en l’Emma de Plats bruts.
No és casualitat que la nova aposta de TV3 sigui tornar a les sitcoms. Quan no sabem cap on avançar sempre mirem enrere, allà hi trobem el públic més fidel: els nostàlgics. Acrítics i abduïts per l’espai segur que conforma reviure una vegada i una altra el mateix de sempre. Com si fossin els protagonistes de l’anunci d’Estrella Damm d’enguany, celebren que tot segueixi sent com sempre, és a dir, com abans, és a dir, normal. Dani de la Orden, consagrat com a president del mainstream i del contingut blanc, dirigirà la nova sitcom de TV3, La casa nostra, i fa unes setmanes, al programa de l’Ustrell, Bruno Oro i Clara Segura anunciaven que torna Vinagre, la sèrie que ens va fer creure que els catalans també podem ser divertits.
Grafton Tanner, al seu darrer assaig Persemprisme (Tigre de Paper), afirma que la fixació amb el passat mostra una incapacitat per imaginar el futur. A la televisió del nostre país, aquesta hipòtesi no li pot escaure més. En els últims deu anys no hi hagut cap ficció de la televisió pública catalana que hagi transcendit en l’imaginari nacional —fixeu-vos que ja ni tan sols reclamo qualitat cinematogràfica.
