La segona temporada no és la sorpresa que va ser la primera: tot i un punt reiterativa, és un entreteniment ben cosit que cal veure a pessics
Si al final de la primera temporada de Vintage els autors endreçaven la vida de la parella protagonista, el Paco i el Genís, amb una, en deien, “desconstrucció” que els portava a l’ordre, al final de la segona temporada també acotxen la vida dels personatges, però per mitjà d’una petita malícia eviten la conclusió a la qual ens portaven els darrers capítols. I l’escena final, fins i tot, té una lleugeríssima flaire de Ningú no és perfecte, sense arribar, ni remotament, on arriba el film de Billy Wilder.
Ja tocava que els boomers tinguessin una sèrie. El Paco i el Genís s’acosten a la seixantena i han après unes quantes coses de la primera temporada, quan no volien renunciar a ser joves, molt particularment el Paco, que desplegava ridículament el seu suposat encant i habilitat seductora entre jovenetes. En aquesta segona, sobreviuen al desconcert que els causen la maduresa i el món —“tot s’ha tornat molt complicat”— amb una relació principal amb una dona madura. Com volent fer el que els toca per l’edat, però sense renunciar a reinventar-se. El Genís amb la seva esposa, de qui s’ha divorciat i amb qui segueix mantenint trobades al llit. Inicialment, enganyant-se sobre si mateix, no renuncia a Tinder, però massa fracassos consecutius per culpa d’un carquinyoli —segons el vocabulari de la sèrie— poc obedient el fan freqüentar l’extinta disciplina matrimonial. I al Paco el rescata per als jocs libidinosos l’apassionada mare de la seva sòcia. Una mare que té un passat sòlid en afers eròtics. Un esperit lliure que no vol perdre aquesta llibertat. Vintage 2 és una comèdia, encara que les tonalitats varien, sense excloure en algunes seqüències una formalitat que sembla voler-nos fer descansar de la brometa. I n’hi ha algunes de breus molt bones, com ara criticar les pantalles verticals de les xarxes, on no s’hi pot veure per exemple Ben-Hur, o fer servir la IA per saber qui és l’assassí d’una novel·la negra sense haver-la de llegir.
