El programa estrena la segona part d’'Et faran un home’, sobre morts de reclutes mai explicades clarament
Sense ficció ha estrenat aquest dimarts la segona part del documental Et faran un home, sobre morts no prou explicades a les casernes militars dels primers anys de la democràcia. D’entrada, el títol està particularment ben triat, perquè és l’expressió que se sentia sovint en determinades famílies quan un dels seus joves preparava el sarró per anar-se’n a la mili. Manifesta una convicció caduca i masclista sobre els aprenentatges que podia oferir una institució amb uns valors que arrossegaven l’herència del franquisme.
La primera part, emesa a finals de l’any 2024, se centrava en el testimoni de reclutes —alguns, personatges molt coneguts— que explicaven el malson que van viure. Vexacions, abusos, violacions... la majoria de les vegades, pels soldats veterans. Unes salvatjades que tenien una estranya impunitat, amb uns comandaments que no acostumaven a presenciar-les o bé no hi eren, però dels quals resulta molt difícil predicar la ignorància sobre el que passava en aquelles instal·lacions on manaven. L’emissió d’aquell primer capítol va tenir un gran ressò. Es van rebre més testimonis ciutadans de tota mena. Era una mirada a l’interior dels quarters. El segon episodi tracta de la impossibilitat de poder mirar sobre determinats episodis. Després de vuit mesos d’investigació, Mireia Prats i Joan Torrents han presentat el segon capítol, centrat sobretot en el dol de quatre famílies que, tants anys després, no han rebut cap aclariment sobre què va succeir. Soldats que van morir fent el servei militar o un recluta que va suïcidar-se poc després d’haver-lo acabat. Havia tornat amb un caràcter taciturn i a casa no van saber mai les raons d’aquest canvi que el va portar a un final desolador. Els testimonis són bàsicament de germanes i germans de les víctimes. Han passat molts anys i els pares ja no hi són; alguns van emmalaltir mortalment del disgust que els va causar aquella pèrdua.
