Els inquisidors van considerar que si una dona estava posseïda pel dimoni bé podia tenir temporalment penis
Maria Duran —vegeu l’article de la setmana passada— va ser traslladada de Lisboa a Évora i va passar un quant temps al convent de dominiques de Nossa Senhora do Paraíso, avui enderrocat. Hi va practicar el sexe d’una manera tan temerària com a Lisboa, i com que les monges ho xerraven tot, va intervenir la Inquisició, que per defecte cremava jueus i per escreix qualsevol persona que observés un comportament estrany als reglaments de la Santa Església. El 12 de setembre de 1742 va tenir lloc la primera vista al palau Estaus de la Inquisició, en presència de l’acusada i no solament dels tres inquisidors que portaven el cas, sinó, a més, de quatre deputados civils. Sumant-los tots, una part considerava que no hi havia prou evidències que Duran fos culpable de res, i una altra part creia que sí.
El més interessant, des del punt de vista de la teoria de la sexualitat al llarg de la història, és entendre que el gros de la discussió es va desenvolupar a l’entorn d’una qüestió molt senzilla: tenia penis Maria Duran, com havien afirmat unes quantes monges i novícies convençudes que havien estat objecte d’un coit, o no en tenia? Des de Barcelona van arribar informes que asseguraven que Maria havia estat mare d’una criatura, cosa que garantia la seva feminitat. Però els inquisidors van considerar que si una dona estava posseïda pel dimoni, bé podia haver estat dotada temporalment d’un penis, i això explicaria —per mera superstició, a manca de la racionalitat més elemental— que Duran hagués actuat de la manera que asseguraven els testimonis. Com que ella havia declarat, en alguna ocasió, que era home i dona a la vegada —però més aviat en el sentit que avui parlem de bisexualitat; ella no va dir mai que fos “hermafrodita”, paraula que és condensació d’Hermes i Afrodita—, els inquisidors no van poder fer altra cosa que apel·lar al que sempre apel·laven per falta d’una consideració enraonada de qualsevol assumpte: la possessió demoníaca. (Al cap i a la fi, també sant Antoni havia estat objecte de les temptacions del dimoni.) Aquesta era la manera com els tribunals de la Inquisició resolien llavors els casos relatius a l’enorme varietat de comportaments sexuals no canònics i a qualsevol altre cas poc “edificant”. Som al segle XVIII, i Voltaire encara no havia escrit el seu Tractat sobre la tolerància; Locke sí, l’any 1689. Així va passar Maria dos anys a les masmorres de Lisboa, fins que, cansats els jutges de no trobar proves anatòmiques conclusives, Duran va ser sotmesa a tortura: en el seu cas, tractant-se d’una dona, es va utilitzar el mètode del polé, o strappado, que consistia a lligar les mans per darrera a la víctima i penjar-la del sostre amb una corda agafada als polsos.
