El premi acaba d’obrir la porta a la filosofia amb ‘Anatomia de l’esperança’ i és pertinent preguntar-se si funciona com retrat d’un temps i d’un país
Des de la seva creació, el 1968, el premi Josep Pla ha procurat honorar “el prosista que porta el seu nom” amb una concepció dilatada de la paraula prosa: tal com consignen les bases, “s’hi poden presentar obres de narrativa en català sense limitació de gènere: novel·la, conte, relat, memòries, biografia, diari...”. I tanmateix la història i el palmarès palesen una tendència majoritària de la novel·la de ficció (per dir-ho amb un pleonasme), seguida de les memòries i dels dietaris. De fet, a la tercera convocatòria, després de Terenci Moix i Baltasar Porcel, ja va arribar el primer títol de “no-ficció” amb Teresa Pàmies i les memòries del pare Tomàs (Testament a Praga), un gènere que, en diferents èpoques i declinacions, ha anat traient el cap amb noms com Alexandre Cirici, Jaume Miravitlles o més modernament Rafel Nadal.
Un dels llocs comuns de qualsevol premi, també del Josep Pla, és la metàfora del termòmetre, segons la qual la nòmina de guanyadors serviria com a retrat de la temperatura literària del moment, de les tendències, gustos i tradicions. La teoria grinyola perquè acostuma a negligir variables tan bàsiques com els originals presentats, la composició del jurat i els interessos comercials de l’editorial, però una ullada ràpida als 58 llibres premiats dona algunes pistes sobre quin tipus de literatura s’ha volgut potenciar. Crida l’atenció, per exemple, que malgrat que les bases consideren com a premiable el gènere del relat, en la història del premi només n’hi ha un cas, i es va saldar amb polèmica: el recull de contes Dibuix de dona amb ocells blancs, d’Isabel Olesti, va guanyar el Pla el 1995, quan Joan Perucho, membre del jurat, va dimitir assegurant que l’editorial havia canviat el veredicte.
