La seva obra no sempre és visionària, però obliga a pensar que la literatura és l’única forma vàlida d’existència
L’escriptor hongarès László Krasznahorkai va rebre el mes d’octubre el premi Nobel de literatura d’enguany per a sorpresa dels amics de les hipòtesis, que havien elevat a la candidatura del guardó molts escriptors importants, però no ell. Krasznahorkai ja era conegut a molts llocs i traduït a un grapat de llengües, inclòs el català, però el seu nom no sonava. Això es deu, possiblement, al fet que, en aquesta mena de travesses, s’hi barregen factors d’una índole molt heterogènia, a part l’extrínseca qualitat literària d’una obra —un element que de vegades no existeix, com va passar amb el Nobel a Jacinto Benavente.
Els Nobel de literatura dels últims anys demostren a bastament això que hem dit: ara li toca el premi a un africà, ara li toca a un oriental, ara a una dona, ara a un que ja no viurà gaire, ara toca a la llengua àrab, mai no li toca a la llengua catalana, caldria donar-li a tal o tal, i mentrestant passen els anys i aquest tal traspassa, com els va passar a Borges, Joyce, Proust o Kafka: la nòmina dels oblidats sempre ha fet caure la sospita, o la vergonya, damunt la comissió corresponent. (I un ara té la sensació que els premis Princesa d’Astúries estan, en termes generals, més ben concedits que els Nobel de les lletres. Girona hauria pogut avançar-se a una iniciativa tan important: al capdavall, ja no hi ha prínceps o reis de la Corona d’Aragó, però hi ha un principat amb el nom d’una capital catalana.)
