Alemanya, doncs, va perdre la guerra en el camp literari tres anys abans que en el camp militar. Millor per tothom
L’any 1941, en plena guerra, Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Reich, va promoure una trobada d’escriptors i intel·lectuals europeus amb la idea de definir quina mena de literatura seria la més adequada per servir els interessos del “nou ordre” (Neue Ordnung) que Hitler es proposava fundar a tot el continent, i a tot el món ...
si era possible. Per a tal fi, va convocar una colla de representants de diversos països d’Europa, la majoria sota el domini alemany: Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Finlàndia, França, Holanda, Itàlia, Noruega, Romania, Suïssa, Eslovàquia, Suècia i Espanya. Els responsables polítics dels afers culturals d’aquests països no van trigar a tancar la llista dels seus respectius participants, que van ser trenta-set en total. Com era d’esperar, no va ser cridat al congrés, celebrat a Weimar l’octubre d’aquell any, cap escriptor rus ni cap jueu.
La tria de la ciutat de Weimar era oportuna, tota vegada que havia estat la ciutat en què van escriure i fer amistat dos gegants de la literatura alemanya del segle XIX: Schiller i Goethe. El propòsit dels organitzadors no era assentar les bases per a una literatura “internacional” —això hauria estat una idea no del tot estranya a la de “literatura mundial”, o “universal”, proposada per Goethe a les seves converses amb Eckermann (Barcelona, Columna, 1994)—, sinó una suposada “literatura europea”, tan homogènia com fos possible, que tingués com a priori la ideologia nazi i que aconseguís una gran difusió entre el “poble”. (Els nacionalismes sempre han cregut que el “poble” constitueix una unitat indestriable. Creure-ho d’una suma de nacions distintes era una idea ja del tot estrambòtica.)
