La comèdia negra ‘La mà’ planteja una història lleugera de l’Amèrica profunda sostinguda per quatre bons intèrprets
Martin McDonagh afirma que el teatre de Shakespeare o Txékhov l’avorreix. I hi actua amb conseqüència. El dramaturg i cineasta britanicoirlandès practica un teatre ple de violència, mala llet i humor. Autor d’èxits com La reina de la bellesa de Leenane, La calavera de Connemara o L’home dels coixins, les seves obres sovint s’han comparat amb les pel·lícules de Quentin Tarantino, de qui McDonagh es declara un gran admirador. La mà (A behanding in Spokane...
n’és el títol original) s’acaba d’estrenar a La Villarroel i s’anuncia com “la comèdia negra de la temporada”. Tampoc cal exagerar.
Som a Tarlington, un poble fictici d’Ohio, als Estats Units. Hotel de carretera, escala d’emergència, llums de neó. L’escenografia de Sebastià Brosa ens situa en una habitació sorprenentment elegant i vintage. Pol López és Carmichael, un home misteriós que fa vint-i-set anys que busca la mà que uns rednecks li van amputar. La història és simple i inversemblant, però som a l’Amèrica profunda, terra de perdedors i mostrari d’una gran varietat de patologies mentals. Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay són dos joves que han quedat amb el protagonista per entregar-li la mà, un tercet al qual se suma el Mervin, l’excèntric recepcionista de l’hotel.
