El director presenta al Lliure una adaptació de la novel·la de Mijaíl Bulgákov que no sap respondre a la pregunta: ¿per què aquí ara?
Hi havia moltes ganes de veure el nou espectacle d’Àlex Rigola al Lliure, per diverses raons. El director feia vuit anys que no estrenava a la sala gran, període en què ha presentat propostes més petites i personals en altres espais, i en el qual ha inaugurat la diminuta sala Heartbreak Hotel. La moda d’adaptar novel·les al teatre continua plenament vigent: molts directors prefereixen les grans obres de narrativa abans que escollir entre el riquíssim patrimoni teatral. El Mestre i Margarita és la novel·la més coneguda de Mikhaïl Bulgàkov, cim de la literatura russa del segle XX: l’arribada de Satanàs al Moscou soviètic i ateu dels anys trenta es combina amb les converses entre Jesús i Ponç Pilat a Jerusalem. Màgia, cabaret, religió i caps tallats.
Àlex Rigola firma la versió i la direcció d’un muntatge estrany i de vegades desconcertant. Crec que tot plegat es deu a la lluita entre el Rigola que coneixem de fa vint anys –el director jove i gamberro que va sacsejar el Lliure– i el Rigola del present, que ha trobat un llenguatge propi en la naturalitat i el minimalisme escènic. El Mestre i Margarita conté, com la novel·la, diversos tons, però la proposta transita dubitativa entre ells, i això fa que ni la sàtira ni el naturalisme acabin de funcionar. També es detecten alguns artificis que, si bé ens sorprenien fa dues dècades, ja han passat a ser llocs comuns del teatre contemporani: vestir el dimoni i la seva colla com els protagonistes de La taronja mecànica ens podia semblar graciós el 2000, però ara ja no cola. Frank Castorf, Thomas Ostermeier i companyia també són un clixé.
