‘El poble gitano de Catalunya: història i cultura’, comissariada per Mercedes Porras, supera el binomi de “bons gitanos” i “mals gitanos” sense obsessionar-s’hi
És bon senyal que en una exposició sobre el poble gitano les guitarres triguin una mica a aparèixer. I si la primera vegada que surten és amb l’etiqueta franquista de “bons gitanos”, és ben clar que la intenció dels impulsors és desmarcar-se de les visions folklòriques que han dominat la relació entre la comunitat gitana i la resta de la societat. La folklorització de la cultura gitana limita el diàleg a un conjunt de símbols i signes, sempre supeditats a uns marcs de referència externs; la
="" title="https://elpais.com/noticias/rumba/" data-link-track-dtm="">rumba i els vestits llampants s’han utilitzat massa sovint com a moneda de canvi en una negociació en què sempre ha sobrevolat la perspectiva de la integració forçosa. La categoria de “bons gitanos” només té sentit en un marc ideològic d’antigitanisme que, per oposició, identifica l’existència de “mals gitanos” i que encara avui perviu amb força a Catalunya. L’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura, comissariada per la historiadora de l’art i activista gitana Mercedes Porras, supera aquest binomi de la millor manera: sense obsessionar-s’hi, mostrant tant la profunditat històrica del poble gitano com la seva diversitat avui.
