És un article de fa gairebé quaranta anys, però està més connectat a la conversa d’ara que a la de 1986. Situem-nos. L’escriptor Manuel de Pedrolo era col·laborador fix de les pàgines d’opinió del diari Avui. El 26 de juny havia publicat un article a propòsit d’un simposi sobre Eugeni d’Ors avalat pel Departament de Cultura. Pedrolo preveia que no trigaria a produir-se una beatificació, perquè les institucions havien optat per repensar Ors explicitant que es faria una valoració asèptica del seu protagonisme en la cultura franquista. S’hi rebel·lava i tornava a fixar la seva posició, aleshores ben excepcional: “Comencem a oblidar què som i què hem estat quan hom vol fer passar per cultura nostra la cultura d’un altre, evidentment la del colonitzador”.
A la mateixa pàgina del diari s’hi podia llegir la carta d’un lector que explicava el cas de discriminació lingüística que havia patit. Havia anat a dinar al restaurant Via Napoleone del carrer Pelai, havia demanat la carta en català perquè a la porta es deia que la tenien i el cambrer havia respost amb un despectiu “¡Uno de la Crida!”, referint-se a la Crida a la Solidaritat. Si Catalunya fos independent i tingués moneda pròpia, va dir el cambrer, és clar que la primera carta que donarien als clients seria en català. Al cap de dues setmanes, d’aquesta anècdota Pedrolo en feia categoria: “Allò que hom anomena normalització no passa d’una pràctica copulatòria en la posició del missioner: el mascle cavalca”.
